Quines coses fem amb les paraules? Què diem després de dir “hola”?, quan no sabem com continuar. Com presentem el nostre rostre davant els amics? O com representem les màscares de rol davant els “clients”? I com és que sabem escoltar i preveure els discursos dels altres?

Algú podrà pensar que si comencen amb tantes preguntes, potser no ens en sortirem del cercle voraç de la interrogació. Altres replicaran que parlar no és una activitat tan complexa o bé que hauríem d’entrar en qüestions més concretes per fer via vers realitats tangibles i més pràctiques.

Heus ací algunes objeccions prou raonables que es poden al·legar al nostre plantejament. És comprensible, però, que la nostra paraula busqui assimilar o rebatre aquests arguments, per a refermar la posició apuntada al preàmbul. Si parlem aquí de la parla és perquè ens interessa, si no excel·lir, sí al menys assolir-ne un ús satisfactori. A qui no el satisfà saber parlar en públic i expressar-se a consciència? Aquesta és una part de l’aspiració humana a l’eloqüència, a participar del poder persuasiu d ela parla. Tanmateix, la primera perícia que cal dominar no és la de parlar sinó la d’escoltar, tot i que sabem que una capacitat demana l’altra i que la seva separació és irreal.