De vegades s’acosta al mestre algun parlant encuriosit i li demana: “Com podria aprendre a parlar millor?” Justifica la seva petició en el reconeixement que no té facilitat de paraula i, dibuixant l’entorn en el qual voldria excel·lir, assegura que no es veu capaç de parlar en públic amb pulcritud. El mestre aprecia que l’interlocutor s’expressa prou bé; no tan sols es fa entendre, sinó que matisa el quadre d’aspiracions i judicis sobre la parla. El mestre no li respon res en concret (com ara recomanar uns exercicis o uns cursos de comunicació per a executius) sinó que li fa preguntes. A qui vol parlar? Sobre què? Quin objectiu el mena? Li falla la inventiva, les paraules que ha d’emprar, la memòria, la dicció…? Li fa preguntes, és a dir, el fa parlar i l’acompanya en la conversa, amb la convicció que aquest és un bon procediment de recerca dels instruments i habilitats que necessita.