Aquest escrit tracta del tòpic social dels “nouvinguts”, una figura antropològica ja tradicional i molt activa dins l’imatgeria col·lectiva de Sant Cugat. I ho fa considerant elements objectius, és a dir, que són a disposició de tothom i que ofereixen la possibilitat d’argumentar en qualsevol sentit al seu entorn. Són elements objectius —que no inqüestionables— procedents de la vida pública i de la comunicació mediàtica que delimiten l’abast de l’esmentat concepte: articles d’opinió, notícies, salutacions de festa major i treballs científics. Per interpretar aquests elements discursius apliquem una perspectiva interdisciplinar que empra instruments de la lingüística, l’antropologia textual i la retòrica, l’explanació de la qual es resumeix en els següents principis. La parla és causa de grans portents. També pot ser, però, instrument de grans inquietuds. D’una part, té un poder revolucionari a causa de la seva capacitat d’experimentació i de transformació del món, ja que l’empeny o el contrau, el revela o l’amaga. Per altra part, la parla és un instrument inclement de domini de les coses i dels altres; d’ella es valen, sobretot, grups socials per legitimar i incrementar el seu poder. Tanmateix, l’element comú a ambdós extrems no és cap més que la comunicació persuasiva, en particular la de caire públic i oberta a la controvèrsia i el principi de contradicció, alguns dels materials de la qual exposem a continuació.