Aquest treball tracta de posar de manifest la rellevància i transcendència de les pràctiques d’ensenyament en la formació inicial del professorat per tal de construir el coneixement professional. Aquesta manera de concebre el pràcticum i dotar-lo de sentit comporta apostar per la formació d’un futur docent productor i generador de nous coneixements a partir de les vivències experimentades a l’aula i dels projectes desenvolupats basats en l’experimentació i la recerca. En aquesta generació de sabers, hi intervenen diferents factors i condicions, com ara: les biografies dels estudiants, el context institucional i els agents facilitadors. Per això és necessari que les pràctiques estiguin planificades, tutoritzades i existeixi coordinació entre els agents que realitzen el seguiment d’aquest periode formatiu. Però moltes vegades no disposem d’aquestes condicions.