EL LABORATORI D’UNA ALTRA PERSONA

 

 

Francesca Saravia i Navarrete

S'exemplifiquen, mitjançant l'análisi de casos reals, els tipus més freqüents de discriminació de la dona científica. L'estudi de la discriminació jeràrquica, la discriminació territorial i la temporal es plantegen com un apropament més a la línia de treball en gènere i ciència.

 

Existeix una descripció que cada vegada és més evident per a més persones: la ciència, quant a l’organització, elaboració, les ramificacions i les aplicacions pertany a l’esfera d’allò públic mentre que la dona continua relegada a l’esfera del que és privat. N'és general l’abséncia com a elaboradora de ciència, al llarg de la història; encara que caldria assignar-li un discret paper com a divulgadora o transmissora oficial.

Aquesta situació fa que persones molt preparades en diferents camps siguen incapaces de citar el nom de cinc dones científiques. Realment és que, les històries de la ciència, siguen de caire tradicional o amb plantejaments diversos, aporten la mateixa dada: les dones no hem existit -com a subjecte- en la història de la Biologia.

Davant d'aquesta situació podem repassar els intents de fer una història específica de les consecucions de les dones en el camp científic. Aquest tipus d'estudi no és molt abundant, però cometa amb una llarga tradició.

Hem d'esperar al segle XIX perquè aparega la primera enciclopèdia dedicada als èxits de les dones en les Ciències Naturals. La història de la ciència sofreix una arrancada durant els anys vint-trenta del nostre segle, però se segueix ignorant la dona, fins que, als anys setanta, convencen a aparèixer biografies de dones científiques. Aquestes biografies situen els aconseguiments de les dones dins del món masculí i assenyalen llurs contribucions a la ciència oficial.

Alguns dels treballs trenquen aquest motle, és el cas de MARGARET ROSITER que escriu sobre Dones científiques a Amèrica (1790-1940). Analitza l’estructura de la comunitat científica i en documenta dues formes de discriminació

la. La discriminació territorial o canalització de les dones dins d’allò que ROSITER anomena treball femení, com: la computació tediosa de les dades genètiques, la classificació d’espècimens per a col·leccions d’història natura, etc.

2a. La discriminació jeràrquica que servirà de mur  de contenció per a dones brillants, i les restringirà als rang d’ajudants-cientifics, invisibles i mal pagades.

Personalment afegiríem un altre tipus de discriminació, el qual es podria anomenar:

3a. La discriminació temporal es refereix a la dedicació total que s'exigeix a la dona científica. Al científic, la divisió del treball a la llar li permet aquesta dedicació. La científica haurà de triar.

Aquests tipus de discriminació s'observen clarament entre les dones que s'han dedicat a la investigació biològica. Per documentarlos n'exposarem alguns exemples. El primer d'ells, ELLEN CULLEN o la discriminació territorial, ens portarà a l’época del naixement de l’Etologia.

En aquesta època: mares, germanes i veïnes d'investigadors han col·laborat amb ells realitzant treballs de camp, observacions o tenint cura dels animals d'investigació per als laboratoris rudimentaris; es el cas de la mare d'Spalding el qual treballà sobre el desenvolupament del comportament en el pollastre domèstic; o de Hienroth que publicà, juntament amb la seua esposa, un Vibre sobre les aus d'Europa Central.

Duna manera més oficial s'encarrega a les dones de treballs que semblen importants, però que comparten massa temes, aïllament i incomoditats.

Ellen Culen, deixebla de Niko Tinbergen "estudià les gavines tridàctiles en algunes illes rocosses situades davant de les costes de Northumberland. Com pogué arribar fins allí no ho sé. Però es tracta d'un dels estudis més elegants i més importants de tota la literatura etológica". Es l’únic comentari que sobre ella realitza W. H. Thorpe en una història de l’Etologia.

 

ROSALIN FRANKLIN seria un exemple clar de discriminació jeràrquica.

 

En el King College de Londres, essent ja una cristal.lògrafa experta, hagué de treballar com a ajudant de Wilkins, que estava molt menys entrenat en la realització i la interpretació de difractogrames. Com que no assumia fàcilment la seua condició de subordinada, se'ns presenta com una "dona de caràcter difícil" que "per elecció, no accentuava les seues qualitats femenines [...] mai no portava els llavis pintats". I segons continua diem Watson en referir-se a ella: "no hi ha millor lloc per a una feminista que el laboratori d’una altra persona" .

Watson, Crick i Wilkins obtingueren el premi Nobel el 1962, en establir l’esructura de l’ADN. Rosalin Franklin havia mort quatre anys abans, però, els difractogrames que realitzà havien estat imprescindibles per a la determinació d'aquesta estructura.

 

BÁRBARA McCLINTOCK era aficcionada des de ben menuda al tipus de coses que "se suposa que les xiques no fan: beisbol, motors, mecànica..." Estudià Ciències Agrícoles a la Universitat de Cornell i, després de doctorar-se, treballà en la citogenètica de la dacsa. Al l931 n’experimentà la correlació entre l’intercanvi de material cromosòmic (sobrecreuament) i el d'informació genètica (recombinació).

Malgrat aquest començament brillant treballa amb beques temporals, en llocs d'interinatge, i va figurar com a ajudant de persones menys qualificades que ella. La seua fama en Genètica continuava augmentat, mentre el seu estatus universitari romania estancat. Quan estava plantejant-se abandonar la investigació, fou contractada en el Cold Spring Harbor on ha continuat treballant des d'aleshores. Els seus treballs sobre la transposició genètica s’avançaren en vint anys a la seua època, cosa que féu que s'ignoraren i, fins i tot, ella sofrí un cert aïllament en la comunitat científica. Durant els anys setanta començà a valorar-se el seu treball i el 1983 obtingué el premi Nobel.

No es considera feminista, el seu desig era transcender el génere. En ser proposada per a la National Academy, diu en una carta: "Són molt amables en escriure'm sobre la National Academy. He d'admetre que fou una sorpresa. Els jueus, les dones i els negres estan acostumats a la discriminació i no esperen massa. Jo no sóc feminista, però sempre m'alegra el trencament de barreres il·lògiques... Ens ajuda a tots."

 

RITA LEVI-MONTALCINI premi Nobel de medicina el 1986, és molt explícita pel que fa al tema de la dedicació a la ciència. En el seu llibre autobiogràfic titulat: Elogi de la imperfecció i en referir-se a la seua germana Paula, pintora, i a ella mateixa, diu: "Des de l’adolescéncia les dues havíem descartat la idea de crear una familia pròpia, ja que consideràvem que tal responsabilitat era incompatible amb la plena dedicació de les activitats que havíem triat. Ni ella ni jo ens hem penedit mai d'aquesta opció."

Per si de cas tot el que acabem d'exposar no los suficient, afegirem que moltes vegades el treball de les científiques ha de comptar amb el suport de persones alienes, que protegesquen l’estatus de dona tradicional. Seria el cas de JANE GOODALL, o la própia MARIE CURIE, lloada com a esposa i mare en un llibre de Química que totes les persones de la nostra edat que estudiem ciència hem utilitzat.

JANE GOODALL, la veiem aparèixer amb sa mare al parc nacional Gombe, a Tanzania. La raó segons ella coma fou que: "Les autoritats governamentals de la zona [...] es mostraren inflexibles respecte d'un punt; no estaven disposats a permetre que una jove anglesa vivís tota sola a la selva sense un acompanyant europeu. Així doncs, ma mare, Vanne Goodall, [...] s'oferí a acompanyar-me en aquesta nova aventura". Si no hagués estat així, ens hauríem perdut un dels més complets estudis sobre la vida dels ximpanzés.

La recuperació de les científiques oblidades, en classes, seminaris, llibres de text, és, potser, la línia de treball que resulta més evident en comentar a treballar en Coeducació i Ciència. Farà ja uns deus anys que l’estudi del gènere i la ciència s'ha convertit en un camp important de treball sobre el qual s'han realitzat estudis molt seriosos, com, per exemple, els de BLEIER, Ciència y gènere o Feminist Approaches to Science i el d'EVELYN FOX KELLER, Seducida por lo vivo. Reflexiones sobre género y ciencia. Rastrejar científiques i intentar apropar-se a la seua problemàtica i entendre les posicions que adoptaren respecte d'aquest camp (gènere i ciència) continua resultant interessant des de la perspectiva d'intentar aconseguir que l’elecció d’una carrera no estiga retallada per la pertinença a un gènere

(1)  Schiebinger, L. The History and Philosophy of Women in Science, Signs, vol. 12 n., (1987).

(2) Thorpe. W. H. Breve historia de la Etología, Alianza Editorial, Libro de bolsillo nº. 902, (1982).

(3) Watson. J.1, La doble hélice, Editorial Salvat. Tomado de "Científicos en la sombra', (1987).

(4) Fox Keller, Evelyn. .Seducida por lo vivo, Editorial Fontalba Barcelona, (1984).

(5) Goodall, Jane En la senda del hombre, Biblioteca Científica Salvat Barcelona, (1986).

(6) Levi-Montalcini, Rita, Elogio de la imperfección, Ediciones B, Barcelona, (1989).