LA IDENTIFICACIÓ gènere gramatical sexe

 

Considerem que com a fruit del sistema social de gènere - sexe i també d’una concepció ingénua del llenguatge es produeixen pre-conceptes en els parlants que es manifesten en el discurs i en les reflexiones espontànies sobre l’estructura i el funcionament de la llengua.

 

 

 

Un pre-concepte paradigmàtic és la identificació del gènere gramatical amb el sexe del referent que es produeix en les llengües de gènere. Segons Alcina i Blecua, aquesta categoria es redueix a una només de les seues funcions, la que dóna informació sobre el sexe. Aquesta reducció es fonamenta en el sentit de la llengua del parlant i en la tradició escolar. Un coneixement previ inadequat és reforçat per l'aprenentage escolar i, avalat, paradoxalment, per l'autoritat d'alguns lingüistes i gramàtics (Casares, Drae, Esbozo, etc.). Per a Garcia Calvo, la sexualització del gènere gramatical és un efecte de la tendència a dotar la classificació formal d'una justificació semàntica fundada en la realitat. S'atribueix a la mentalitat primitiva tota mena de concepcions animistes i sexuals, que haurien deixat la seua empremta impresa en la divisió dels noms en gèneres i, donat una raó real als fets realment immotivats que la llengua presenta.

Se sol pensar ingènuament -però d'una manera semblant al primer Wittgenstein-, que realitat i llenguatge tenen una relació isomòrfica. Es considera que el llenguatge és un fidel reflex del món, cosa per la qual se suposa una gramàtica especular. Es pensa que, per tal com hi ha dos sexes, el llenguatge reflecteix aquesta dualitat. Així dones, la funcionalitat del gènere gramatical, per a què serveix, i, per tant, la seua existència, estaria justificada.

Dins de la teoria feminista trobem aquests mateixos supòsits però amb un discurs més elaborat. El gènere gramatical es considera una categoria motivada, dotada d'un valor semàntic relacionat amb la realitat de la diferència sexual. Ara bé, la relació no s'estableix entre el gènere gramatical i el sexe biològic, sinó entre el gènere gramatical i el gènere social. És la posició social de l'un i l'altre sexe i les simbolitzacions històriques d’allò masculí i allò femení, cosa que es manifesta en les estructures lingüístiques.

És ben sabut i conegut que, en diverses llengües de gènere, els dos gèneres -masculí i femení- estan, quant al aspecte semàntic, en situació de neutralització: un dels gèneres serveix per a representar el parell d'elements; té un doble ús: genèric o neutre i específic. Dones bé, l'us del gènere gramatical masculí com a terme neutre que absorbeix el femení s'entén motivat per la situació social d’allò masculí i d’allò femení. S'afirma que l'oposició semàntic - gramatical és reflex de l'oposició social. Aquesta és, simplificada, la hipòtesi de Violi, que ens sembla representativa d'aquelles posicions que afirmen un fort nexe entre el sexisme social i la categoria gramatical de gènere.

Es arran d'aquesta concepció del gènere gramatical com es justifiquen Les recomanacions per a un ús no-sexista de la llengua i el gran ressò popular que han assolit. Aquestes recomanacions afirmen que, freqüentment, un terme amb gènere gramatical masculí s'associa a un referent baró, encara que tinga un valor genèric. l conclouen que el gènere gramatical masculí és el culpable de l'ocultació de la dona per l'ambigüitat que propicia el seu doble valor. Es pregunten de quina manera es pot saber si un masculí es genèric o específic; mentre que, quan s'utilitza un femení, no hi ha cap dubte de la seua referència a dones. l assenyalen la categoria de gènere com a primer escull per a un ús no-sexista de la llengua.

Des d'aquesta anàlisi es recomanen, per tal de fer emergir les dones en el llenguatge, aquestes dues alternatives següents:

-feminitzar els noms de professions, càrrecs, funcions, etc., fins ara reservats a barons. És a dir, distingir morfològicament tots els apel·latius depenent de si es refereixen a un sexe o a l'altre.

-evitar l'ús del gènere gramatical masculí per referirse a les dones o als col·lectius mixts, per als quals es recomana duplicar el terme en masculí i femení.

Criticarem, ara, aquests supòsits i alternatives, ja que, com el mateix Wittgentein es criticà posteriorment, les relacions entre llengua i realitat són mes complexes que les d'una relació isomórfica.

Llengües d'estructura semblant serveixen a societats ben diferents i, tot al contrari: societats que comparteixen un mateix règim social tenen llengües d'estructura dispar. La diferència que separa la llengua de la societat en la seua organització estructural mostra, segons Benveniste, el no-isomorfisme. Aquesta autonomia queda patent pel fet de poder aïllar la llengua i descriure-la i interpretar-la per ella mateixa; perquè, encara que és un producte característicament humà i acull de diverses maneres els canvis socials -sobretot en el vocabulari -, posseeix les seues lleis internes i els seus mecanismes d'anàlisi, que explicarien les transformacions de, per exemple, les categories lingüístiques.

Així dones, el gènere gramatical no és un fidel reflex de la realitat social, ja que, malgrat el sistema social de gènere - sexe és una constant de totes les cultures, no ho és la universalitat d'aquesta categoria lingüística. Moltes llengües no posseeixen cap sistema de classificació nominal, d'altres tenen mes de dos generes, i, fins i tot, l'absorció del femení pel masculí tampoc no és general,... Cosa que no impedeix, com diu Alarcos Llorach, que "els parlants sapien diferenciar perfectament els sexes en el llenguatge".

El gènere gramatical és una categoria formal, té aspectes morfològics, sintàctics i semàntics - que no són exclusivament de sexe-, i les característiques del masculí, la seua funció de neutre, obeeixen a una necessitat general del llenguatge com a sistema.

Considerar que el sistema lingüístic -els gèneres gramaticals- és sexista equival a desplaçar el problema dels parlants a les categories lingüístiques, de la societat a la llengua. La concepció que els generes gramaticals són un espill de la realitat social implica que la causa del sexisme lingüístic està fonamentalment en l'estructuració del sistema de la llengua. En aquesta concepció subjau, d'una banda, la idea -insostenible lingüísticament- que hi ha llengües millors i pitjors (menys sexistes i mes sexistes). I, d'una altra banda, que l'acció del parlant és neutra -insostenible comunicativament , amb la qual cosa no es contempla el parlant com l'agent dels usos lingüístics sexistes.

Doncs bé, si la relació entre llengua i societat és mes flexible que la pròpia d'una relació isomòrfica, ¿com plantejar-la quan es tracta d'estudiar un fet social -el sexisme- que s'expressa en l'ús col·lectiu del Llenguatge?... Es en la llengua entesa com a mitjà de comunicació on es manifesten estructures socials i ideologia, on es relacionen els mecanismes de la llengua amb les condicions de producció i recepció dels missatges. Per tant, l'estudi d'un fet sòcio-cultural, no lingüístic -com ho és la posició i la relació entre els sexes-, no pot ser mamprés des del sistema lingüístic, en aquest cas concret, des de l'anàlisi dels generes gramaticals. Es en el discurs, que integra allò lingüístic amb allò extralingüístic, on s'ha d'estudiar com estan representats els sexes, quina és la seua posició i com és la seua relació. És en el discurs, on es produeix el vincle entre la llengua i les representacions socials i on es manifesta amb claredat l'ocultació de la dona i la dissimetria en el tractament. Les recomanacions per a un "ús no-sexista de la llengua" extrapolen al sistema lingüístic la dissimetria que en el discurs reben dones i barons.

L'estudi del sexisme lingüístic des de la concepció del llenguatge com a mitjà de comunicació social suposa un canvi en l'anàlisi del gènere gramatical, ja que aquest no posseeix un sentit ple mes que actualitzat en una situació de discurs. La seua definició en el nivell abstracte, a banda de la referència a la situació d'enunciació ens dóna un sentit incomplet, si mes no distorsionat. El discurs ens revela les funcions semàntiques que no són la identificació del sexe del referent i que en són fruit de la neutralització. Pel seu valor del neutre, el gènere gramatical masculí de les paraules duals:

-anomena la funció, com en aquest titular d' "El Consell estudiarà la figura del defensor del client" (20l-9l),

-anomena la classe: "El 42% dels espanyols adults no llig mai" (EL País, l9-VI-9l),

-assigna a un individu, qualsevulla que siga el seu sexe, la pertinença a una classe, i així ho expressa Javier Valenzuela en "Si un francés ha canviat poc durant els deu anys de mitterrandisme, aqueix és l'esposa del president" (9-V-9l). I, també, la posició en un mateix univers de discurs: "Helen Sharman... acaba de ser escollida com al primer astronauta britànic" (Ricardo M. de Rituerto, El País, 28-II-9l); "Margaret Thacher... descrita pels seus partidaris com al millor primer ministre britànic" (El País, 23-XI-9l).

Quant a la identificació del sexe del referent, el text ens mostra que aquest és una construcció discursiva i que el gènere gramatical, la major part de vegades, es limita a concordar amb aquesta construcció com un element més.

Ara bé, si el gènere gramatical és vehicle de sexisme lingüístic, és perquè aquesta categoria està essent usada inadequadament. Si el gènere gramatical masculí és usat d'una forma ambigua, o si es dissimula el genèric amb l'específic, es cau en un defecte d'ús. Qui construeix un text és responsable de l'actualització del referent i, si construeix un referent masculí amb un enunciat amb valor genèric, la causa no és el gènere gramatical, que a res no obliga, sinó l'androcentrisme. Un text ha de marcar semànticament el gènere gramatical masculí per fer-lo específic, per reduir el seu àmbit referencial, perquè en un mateix text no s'use el mateix terme unes vegades com a genèric i unes altres com a específic. El manteniment del referent -per a la continuïtat de sentit- és una exigència de la cohesió del text. Així, per exemple, en la primera pàgina d' El País, llegim el següent titular: "Defensa admet que només el l5% dels jòvens és a favor de la mili", i, en el desplegament de ta noticia, en la pàgina ll, ens assabentem que l'enquesta s'ha fet només a barons. De tota manera, el titular interior és, al contrari que l'anterior, correcte: "La majoria dels jòvens barons espanyols té una mala opinió del servei militar" (El País, 30-VII-90).

L'ocultació de la dona i la dissimetria entre allò masculí i allò femení requereix reinterpretar-se sota aquests nous supòsits. Ambdós fenòmens es produeixen discursivament, moltes vegades a banda del gènere gramatical masculí de les paraules duals, amb epicens o comuns sense determinants, fins i tot amb termes sense marca de gènere. Heus ací uns quants exemples: "... Acostumaven (uns cómics) a actuar en sales convencionals a les quals s'acudeix amb corbata¡ senyora" (Ricardo Cantalapiedra, El País, 9-XII-88). "Imagineu-vos (qui llig ) una llei que donis a la policia d'aquest país els poders per entrar a la vostra casa... per tirar a sota la vostra porta... interrogar la vostra esposa..." (Bernard Levin, El País, ll-X-9l). És a dir, els barons acaparen qualsevol enunciat amb valor genèric. Però, no obstant això, en aquelles llengües amb una feble presència del gènere gramatical, s'hi produeixen fenòmens semblats. Així dones, no s'ha d’identificar la asimetria discursiva -comuna a totes les societats- amb el no - paral.lelisme gramatical presenten algunes llengües.

El problema és que els barons no solen construir-se textualment com a col·lectiu específic; generalment, apareixen com a subjectes neutres, com a representació del gènere humà. Pel contrari, les dones són identificades com a dones d'una manera reiterativa, a través de diverses formes lingüístiques i no només pel gènere gramatical femení. I, ací justetament, rau la vertadera dissimetria, la qual és fruit, no del gènere gramatical, sinó del pensament androcèntric que, en funció d'una organització social discriminatòria, s'actualitza en el discurs. Un titular com aquest: "Cinc guàrdies civils i una dona, ferits en explosionar un camió bomba a Somorrostro" (Pedro Gorospe, El País, 3-III-9l); o com aquest altre: "Una dona jordana" front a "Un ciutadà jordà" (El País, 30-IX-90), en són uns exemples lamentables.

Des d'aquesta anàlisi, la proposta de feminitzar sistemàticament i d'evitar l'ús del masculí genèric mitjançant la duplicació del terme en masculí i en femení ens sembla, lingüísticament i comunicativament, qüestionable. Lingüísticament, perquè, amb paraules de Demonte, "no és possible canviar per decret aspectes que concerneixen a les propietats formals de la llengua". I, comunicativament, perquè no té en compte situacions de comunicació molt comunes i quotidianes; ni tampoc sembla considerar aquelles situacions d'igualtat formal que comporta la crisi dels gèneres socials, la qual demana un discurs neutre, universal. I encara més, feminitzar pot conduir al fet que la comunicació no es realitze correctament.

Aquestes tres notícies poden servir d'exemple: "200 parlamentaris es beneficiaran del complement de director general si tornen a l'administració", J. Ibàñez, El País, l5-XI-90. "Una escriptora argentina guanya el Premi Azorín de novel·la... És la primera vegada que un autor estranger guanya el premi", Menchu Illàn, El País, l-XII-90. I, finalment, Joaquina Prades, en El País, del l3-VI-9l, diu amb incorreccions lingüística i comunicativa, de la duquessa d'Alba: "Hi mancà la més gran de totes les grans", per bé que la "l7 vegades gran d'Espanya" és el més gran d'entre els grans.

Dicotomitzar tots els genèrics, distingir morfològicament, en masculí i femení, tots els apel·latius, reforça la idea que la identificació sexual és pertinent en tot context comunicatiu, que la referència sexual és ineludible i desitjable; i, aquesta suposició, ens sembla, com a mínim, qüestionable. Duna altra banda, i per tal com és inviable evitar sistemàticament l'ús del gènere gramatical masculí com a neutre, la negativa a reconèixer-se en aquests genèrics potencia la identificació de les dues funcions del gènere gramatical masculí. Es a dir, es reforça, paradoxalment, la dissimulació d’allò universal amb allò masculí ---cosa de la qual es pretencia fugir-; feminitzar reforça, alhora, per a les dones, la marca sexual que és habitual en els discursos.

Per a nosaltres, l’emergència de les dones en els usos lingüístics no és un problema d'estructures lingüístiques, ´sinó social. L’emergència de les dones en el llenguatge -paral·lela a la seua emergència social- ha de donarse a través dels canvis en la seua posició discursiva, mitjançant l'alteració dels plantejaments referencials, l'ocupació dels genèrics, l'apropiació del gènere masculí en tant que neutre. No és desitjable una emergència com a gènere - sexe, sinó mitjançant la superació de la diferenciació per sexe quan siga irrellevant comunicativament, tot possibilitant un discurs neutre, universal, el subjectereferent del qual siguen individus no dicotomitzats segons el sexe.

Per tot açò, la, també, tendència lingüística de comunitzar -que no altera la categoria de gènere -, d'adoptar una forma única per als apel·latius de persona, ens sembla més d'acord amb la societat igualitària que pretenem i més pertinent lingüísticament i comunicativament.

El que és pertinent és traure del discurs presumptament universal el baró, mostrar la seua condició masculina, cosa que no s’ha de confondre amb allò neutre o universal. El que s'ha de fer és no marcar sexualment la dona -que és el que en realitat ocorre -, sinó marcar el baró amb la seua condició masculina; se li ha d'arrancar la part del genèric, de l'universal que no li correspon. Reduir l'àmbit referencia) del gènere gramatical masculí quan es referesca només a barons, és a dir, fer-ne un específic. Així dones, de la mateixa manera, que en l'aposició "... joves barons..." -esmentada anteriorment-, valdria especificar -quan la situació comunicativa ho exegesca- `professors barons', `alumnes barons', `espanyols barons', `executius barons', etc. Allò genèric, allò neutre, allò universal, és patrimoni de tots. S'ha de denunciar la falsa universalitat, però també s'ha de reivindicar la participació de les dones en allò universal.

En fi, i segons la manera enginyosa en què ho diu García Meseguer, el comí que s'hauria de recomanar seria: "espentar l'invasor i obligar-lo que es recloga al seu territori

 

 

Referències bibliogràfiques

 

 

Alvina, Juan - Blecua, J.M., Gramática Española, Ariel, Barcelona, l989, ps. 5l3-5l4.

Alarcos Lloraeh, Emilio, "Género, número y sexo", en ABC, 2l de febrer de l990.

Benveniste, Emite, Problemas de Lingüística General, Siglo XXI, Madrid, l987, II volum, ps. 55-l06.

Català i Gonzalvez, Aguas-Vivas - García i Pascual, Enriqueta, "El sexismo en el lenguaje", en Proyecto Tenet, Conselleria de Cultura, Educació i Ciéncia, Institut de la Dona, Valéncia, l99l, ps. 25-46.

Demante, Violeta, Naturaleza y estereotipo: la polémica sobre un lenguaje fémenino, Nuevas perspectivas, UAlVI, Madrid, l982, ps. 22l.

García Calvo, Agustín, Hablando de lo que habla, Lucina, Madrid, l989, ps. l92-l94.

García Meseguer, Alvaro, l99l, "El género gramatical y la igualdad entre los sexos'", en Tomar la Palabra, Actes de les II Jornades Internacionals de Coeducació, Conselleria de Cultura, Educació i Ciéncia, Institut Valencià de la Dona, Valéncia, l99l.

Recomendaciones para un uso no sexista del lenguaje, Departament de la Dona, Conselleria de Cultura, Educació i Ciéncia, Valéncia, l987.

Recomendaciones para un usa no sexista del lenguaje, MEC, Madrid, l988.

Recomendaciones para un uso no sexista del lenguaje, UNESCO, l988.

Uso no sexista del lenguaje administrativo, Ministerio de Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, Madrid.

Violi, Patrizia, El infinito singular, Càtedra, Madrid, l99l, capítol 2.