Entrevista a Isabel Robles

 

Isabel Robles Gómez va nàixer a Alhambra, Ciudad Real, l’any 1948. Va viure als Estats Units de 1969 a 1977 on continuà el seu interès per la vida de les dones, que ja s'havia iniciat per l’any 1967 a la Universitat de València. Llicenciada per la Universitat de València  i graduado pel Lewis and Clark College de Portland, Oregon, és en l’actualitat professora d'anglés a I'I.B. Benlliure de València. Ha fet traduccions de l’anglès al català, algunes en col·laboració amb J. Pérez Montaner, (A. Poe, E. E. Cummings, Anne Sexton, Erica Jong, Myrna Lamb); i, sempre des de la crítica literària feminista, ha escrit treballs sobre teoria i sobre escriptores anglo-americanes (V. Woolf, K. Chopin, M. Roig, C. Riera, I. C. Simó). A banda aquestes facetes, encara no ha renunciat a considerar-se ni a dir-se feminista, a pesar dels riscs, des d'aquells anys seixanta.

 

Mercè Viana

 

 

P. Estem en una societat on els canvis són vertiginosos, canvis de fronteres, tecnològica, etc., però podríem dir que aquests canvis ens afecten, també, a les dones o simplement els observem?.

IR. Pense que totes les dones que han pogut accedir a una mínima formació i cultura, i que tenen el temps lliure imprescindible com per assabentar-se del que passa al seu voltant, han de sentir-se afectades per aquests canvis com qualsevol altra persona.

Si els canvis van més dirigits a influir les seues vides, sobretot negativament, és més probable, doncs, que no sols observen sinó que reaccionen, que tracten de canviar elles mateixes la realitat. I, de fet, és el que han fet i fan els grups feministes o els que, no agradant-los el terme, prefereixen anomenar-se de dones.

Tot i així, no cal recordar a ningú que poca gent avui dia està disposada a actuar sobre el propi ambient. Crec que s'està vivint un moment prou acomodatici malgrat la insatisfacció existent. A les dones, per tant, no se'ls pot demanar que siguen l’excepció. I, tanmateix, crec que encara som un grup que conserva prou capacitat de resposta; potser, perquè encara ens queden moltes coses per assolir.

P. Avui dia sembla no haver cap problema escolar aparent, ja que tenim una escola mixta. Pera, es pot identificar l’escola mixta amb l’escola coeducativa?

IR. No, és clar que no. Tenim una escola mixta on les xiques i els xics reben junts la seua formació, i cal dir que aixa ha estat un pas ben positiu; però estem molt lluny de tenir una escola coeducativa.

És cert que els alumnes i les alumnes han d'assolir els mateixos continguts i objectius. En aquest cas, i a primera vista, el famós disseny curricular és presenta com a igualitari. Però es continua transmetent, mitjançant aquest currículum, els estereotips diferenciadors entre allò que coneixem com a masculí i com a femení. Els rols també diferenciadors es reforcen en transmetre i presentar com a legítims un saber i una cultura aparentment universals i neutres, que en la realitat són androcèntrics, masculins i, per tant, parcials i interessats.

L'un i l’altra estan falsejats, si més no quant a contribució de les dones. I, en un procés no sols d'aprenentatge sinó també d'identificació, és obvi que les xiques o s'identifiquen amb l’altre -la qual cosa és una pràctica esquizofrènica - o entendran que són persones de segona categoria.

Per posar un exemple només, ¿en quanta llibres de text apareix el nom de Mary Wollstonecraft? ¿Quantes persones sabran que va escriure, el 1792, el primer assaig en defensa dels drets de les dones? ¿I que aquest llibre -A Vindication of the Rights of Women- esdevingué un símbol del feminisme mundial? ¿Quants centres educatius celebraran, o com a mínim esmentaran, que enguany és el bicentenari de la seua aparició?.

Vull dir amb tot això que els textos encara s'han de revisar per a eliminar tot tractament sexista, o per a incloure les parts ignorades o silenciades; que, quant a relació humana, tots i totes hauríem d'aprendre a tractar els i les alumnes d'una manera igualitària, i no val a dir que ja ho fem, perquè queden pendents tots els entrebancs del currículum ocult. 1, a més a més, si s'entén l'escola com un lloc d'educació integral, també caldria incorporar-hi una mena de disseny sentimental". Amb tot això ja podríem parlar d'escola coeducativa.

P. Fins a quin punt l’escola és un element de canvi?

IR. Per parlar de canvi primer caldria saber d'on partim i a quina meta volem arribar. Si és que estem parlant de formació de persones "cultes i íntegres", serà una cosa; si es tracta de preparar persones capacitades per suplir les necessitats d'una societat, en serà una altra. 0 bé si es tracta d'una combinació d'ambdós casos. De tota manera, i en termes generals, qualsevol possible formació sempre estarà condicionada i influïda pels interessos i els valors dominants. No crec que l’escola -en termes generals, insistesc- siga un element de canvi. Els canvis es donen per altres camins i en altres esferes; posteriorment ella transmetrà o reforçarà aquest canvi. De vegades, potser, des de l’escola s'intenten alguns canvis alternatius als que imperen, però, tal i com està organitzat el nostre món, no deixen de ser assaigs testimonials. Tanmateix, no dic, d'una altra banda, que aquells que els vulgen intentar hi hagin de renunciar.

P. Notes diferències d'actituds, rendiment, comportament, etc. entre els teus alumnes i les teues alumnes?

IR. Sí que les note. Clar que parle sols a nivell de la meua experiència i, per consegüent, sotmesa a tot tipus d'apreciació subjectiva.

En alguna cosa són totalment igualitaris. Per exemple, a l’hora de xarrar quan no toca, a l’hora de "defensar els seus drets" (la qual cosa està molt bé, tot i que ens cree més duna situació incòmoda), per fer alguna malifeta ...

...I ara més seriosament. En general, crec que les xiques solen atendre més i tracten d'assumir ràpidament el que se'ls demana, acostumen a ser menys arrogants i cerquen una certa complicitat -òbviament, en aquest cas, amb la professora -, però sense estar massa interessades a cridar l’atenció. Les trobe constants i treballadores. Ells no busquen la complicitat, sinó un cert repte encara que siga amistós. Els agrada més ser el centre d'atenció i, sovint, interven en classe tractant de ser "graciosos" o "brillants". Em sembla que, en cas de dificultat en l’aprenentatge, abandonen més prompte que les xiques.

Pel que fa al rendiment, influeixen moltes circumstàncies, i més en la mena assignatura (viatges a l’estranger, contacte amb la llengua anglesa per altres mitjans); o siga que no m'atreviria a opinar. En qualsevol cas, de totes aquestes observacions, seria una bestiesa tractar de traure'n alguna conclusió.

P. Penses que els canvis institucionals són suficients per a pal.liar ara, i evitar en el futur, la discriminació sexista en la tasca educativa?

IR. Les institucions tenen la responsabilitat d'efectuar aquests canvis tan necessaris. La resta de ciutadanes tenim la de reclamar a les institucions que els duguen a terme, els amplien o els doten d'uns altres continguts si no s'ajusten a les necessitats i a les expectatives de la població.

Els canvis institucionals, però, crec que mai no seran suficients -i en tenim una petita mostra en els tímids intents en marxa, els quals són més unes declaracions legals escrites que no unes realitats palpables-. De tota manera, per acabar amb la discriminació sexista en la tasca educativa, tots els organismes i les persones implicats, des de les institucions a les escoles, dels mitjans de comunicació a la pares i mares, els texts, el currículum escolar, el professorat, etc., hauran d'estar imbuïts d'aquest esperit.

Ara bé, això no sola s'aconsegueix per decret -tot i que moltes vegades el decret és imprescindible perquè l’objectiu desitjat no siga la germana pobre que entra per la porta falsa- sinó, sobretot, posant els mitjans necessaris i, a partir d'ells, per reeducació i convicció.

P Quines coses ens diries, al professorat, per anar cap ala objectius duna societat sense discriminació sexista?

IR. Només voldria comentar que, en la mena opinió, contribuir a l’eliminació de la discriminació sexista és saludable i beneficiós per a ambdós sexes i gèneres, i per a tota la societat en general. I, ja que fins l’oportunitat, voldria fer una crida perquè no siga, no siguem, massa reticents a tractar aquests temes. Ara bé, sóc conscient, com he dit abans, que cal arribar-hi per convenciment.

A les institucions, tanmateix, voldria comentar-los més coses. En la mena opinió també, haurien de vigilar més estretament el compliment de les lleis existents i, si cal, crear-ne de noves allà on hi haja un buit o una insuficiència. I en d'altres sentits, proporcionar les condicions i els mitjans adequats per acabar amb ella: acciona positives en l’àmbit polític, laboral, social, cívic, cultural, etc.

Pel que fa al medi educatiu, voldria recordar que la ment és més procliu a aprendre o a reeducarse quan no es prisa fred als centres educatius, quan no es tenen goteres ni badalls i es disposa de cadires i taules reglamentàries; quan hi ha menys alumnes per aula, quan es pot disposar de materials i instrumenta didàctics adients (la imaginació que la pobresa crea, de vegades s'esgota); quan els professorat per posar-se al dia, per reciclar-se, no ha de gastar dels seua diners ni del seu temps lliure (que no és tant com es vol fer creure)... i un llarg etcètera. En definitiva, quan es proporcionen pressupostos adequats i equiparables amb la majoria de països europeus; perquè també cal ser europeus en això.

Així mateix opine i voldria recordar que l’administració, com a pagament d'un just dents (¿en quantes ocasiona no ens hem vist ridiculitzats i difamats per boca dels seus representants?), hauria de contribuir a refer aquesta malparada imatge del professorat. Al capdavall, si la nostra matèria professional, laboral i humana és tan menyspreable, ¿amb quina pensarà comptar per a dur a terme els seus elevats objectius educacionals?. I, en arribar en aquest punt, potser ja sí, en una atmosfera més dignificada per a totes i per a fofa, menys tibant, més càlida, la ment "masculina" o "femenina" serà més procliu a raonar sobre currícula, societats sense discriminació sexista i coeducacions.

Mentrestant, i com sempre, anirem sargint i apedaçant -activitats, com podem recordar també, tan típiques de les dones... I ara que pense, serà per aquesta raó que la nostra professió es feminitza cada vegada més?... Pot ser... `