Infants a la xarxa: nadius digitals?
Joan Mayans i Planells [1]
Observatori per a
www.cibersociedad.net
Global University Network for Innovation –
www.guni-rmies.net
Resum
En aquest article es visiten alguns dels llocs comuns de la relació entre
internet, la cibercultura i la infància. En especial s’observa la idea dels nadius digitals de Marc Prensky i se
l’acompanya d’altres estereotips i arguments apresos que solen tenir com a
conseqüència la reificació i la creació de distàncies entre els col·lectius
adults i els infants. L’article argumenta que aquestes distàncies són
artificials i que en la mateixa construcció d’aquest imaginari és on rauen els
veritables perills de la relació entre internet i els infants.
Resumen
En este artículo se
visitan algunos de los lugares comunes de la relación entre internet, la
cibercultura y la infancia. En especial se observa la idea de los nativos digitales de Marc Prensky y se
la acompaña de otros estereotipos y argumentos aprendidos que suelen tener como
consecuencia la reificación y la creación de distancias entre los colectivos
adultos y los niños. El artículo argumenta que estas distancias son
artificiales y que en la misma construcción de este imaginario es dónde radican
los verdaderos peligros de la relación entre internet y los niños.
Paraules clau: nadius
digitals, infància, adolescència, videojocs, internet, naturalització,
periodisme
Llocs comuns
Un dels arguments clàssics i més socorreguts que ens ha
acompanyat als darrers vint anys, en relació a l’ús social de les tecnologies
i, especialment, d’internet i les tecnologies de la informació i la comunicació
(TIC) és el que es destil·la dels pensaments de Marshall McLuhan i que diu que
encara (encara?) estem en una primera
fase d’apropiació col·lectiva de les TIC[2].
Que, per una qüestió fonamentalment cronològica i generacional, la majoria de
nosaltres encara pensem en clau “analògica” i que, consegüentment, només estem
adaptant pràctiques anteriors a un nou format més efectiu, però que no altera
substancialment la naturalesa del que fem. Segons aquesta idea, el correu
electrònic substitueix el correu postal, per posar l’exemple més clar. En una
segona fase –posterior, futura, imminent?- la societat haurà de desenvolupar pràctiques noves, nascudes digitals, essencialment diferents de les d’encuny
analògic.
Això
enllaça amb un altre dels llocs comuns i dels conceptes més afortunats dels
darrers anys per parlar de TIC i societat: la idea dels nadius digitals.
Personalment, reconec que penso sovint en com la interacció quotidiana amb la
tecnologia serà radicalment diferent per a la meva filla, nascuda l’any 2006,
del que ho va ser per a mi, trenta i escaig anys abans. Música clàssica en MP3
ja en període de gestació, sistema de control audiovisual amb càmera
inalàmbrica (que permetia, fins i tot, retransmissió sobre IP), mil cinc-centes
fotos a l’any que construiran una memòria pròpia artificial al més pur estil Blade Runner, DVDs i pel·lícules
descarregades amb programes p2p amb les que interactua amb tota naturalitat,
fotos compartides i retransmissió per webcam
dels moments selectes de la seva infància... La llista podria seguir, però és
evident que, anys abans de posar el seu primer SMS, és un exemple palmari d’una
nadiua digital.
Marc
Prensky[3] ha
estat l’artífex del concepte de nadiu
digital. Aquesta idea no només estableix una distinció entre aquestes
persones que ja han nascut envoltades de les noves tecnologies, per als que aquestes no suposaran cap novetat, i
els que hi hem arribat després, immigrats
digitals, que no podrem fer més que anar-hi a remolc. Fins i tot addueix,
amb dades neurològiques, que els nadius digitals, pensen diferent. Amb aquest exercici, una metàfora fèrtil, com la
del “nadiu digital”, es converteix en un concepte reificat, en una frontera
essencialitzada i inquietant.
La fascinació
tecnològica i l’exageració mediàtica
La tecnologia ens fascina. Com a espècie. Com a cultura.
La tecnologia ha estat un protagonista estel·lar de l’era contemporània. La
ciència ficció s’ha nodrit i ha multiplicat aquesta curiositat tecnològica,
omplint els nostres referents culturals d’un encantament tecnològic. Les TIC i internet han estat només l’últim
detonant (i detonat) d’aquesta
fascinació. Com a conseqüència, l’opinió pública tendeix a sobredimensionar el poder de les tecnologies digitals. Són
incomptables les vegades en què, si ens aturem a pensar-hi, veurem que s’atribueixen
a la tecnologia propietats, capacitats i responsabilitats absolutament
desproporcionades.
La idea
d’una nova generació de persones definibles com a “nadius digitals” forma part
d’aquesta fascinació. La velocitat a la què evoluciona la tecnologia fa que no
només ja no siguem capaços de seguir-ne el ritme, ni que sigui com a
consumidors. Ara fins i tot serà als nostres fills, venturosos nadius digitals, als què tampoc podrem
seguir el ritme, entendre’ls. Tot un drama...
En l’exercici de l’exageració
tecnològica, els profetes apologètics i els crítics acèrrims dels primers anys
d’internet han deixat pas als mitjans de
comunicació de masses, que sistemàticament alternen una notícia d’una
aplicació revolucionària a la xarxa amb tres o quatre casos de crims, estafes, amenaces
i alarma social en general. La combinació de (noves) tecnologies i
infància redobla el seu poder sensacionalista, tant per anunciar avenços
astoradors com per a, més sovint, advertir de riscos extrems. En una batuda
ràpida a través dels buscadors d’uns quants periòdics, entre els primers
resultats trobem titulars com:
-
“El 35% de los niños
ha sufrido acoso chateando en Internet” (20 minutos, 9-2-2007)
-
“El 28% de los menores
accede a contenidos pornográficos en Internet” (20 minutos, 27-7-2007)
-
“Bruselas cree que
existe un alto riesgo de abuso infantil a partir de las relaciones por chat” (
-
“Un niño de 13 años
asesina en Vietnam a una anciana para robarle y jugar en
-
“Las webs con
contenidos violentos han crecido un 76% en el último año” (
-
“El 47% de los niños
madrileños, adictos al móvil” (Qué, 14-3-2007)
-
“Dos de cada diez
niños cometen acciones ilegales desde los cibercafés” (Qué, 7-2-2006)
-
“El 44% dels nens de l’Estat s’han sentit
assetjats a Internet” (Avui, 21-11-2006)
-
“Un noi apunyala a un
amic en una discussió per un videojoc” (Avui, 17-3-2007)
És obvi que el tractament que rep la tecnologia,
especialment quan afecta la infància, es deforma i s’augmenta als mitjans de comunicació.
Entre els seus titulars exagerats i groguinosos
i el recolzament que reben amb consideracions essencialistes i distanciadores,
com la noció de “nadius digitals”,
es contribueix a crear un clima d’excepcionalitat, de llunyania, d’incomprensió
i, en darrer terme, d’incapacitat d’acció sobre el binomi infants-internet. I
això és preocupant, perquè bloqueja la capacitat d’anàlisi dels científics
socials i, el que és pitjor, el criteri dels pares i adults responsables de
l’educació dels infants. Entre tots, creem, alimentem i augmentem un Problema.
Així doncs, el primer problema
important que posa sobre la taula la combinació d’infants i internet (especialment
quan passa, a més, pel tamís dels mitjans de comunicació de massa) és,
precisament, el fet de considerar-ho necessàriament una relació problemàtica, un problema.
Desproblematitzar
Un estudi recent dut a terme per part de
L’informe destaca que els infants donen per suposada la utilització
d’Internet i del telèfon mòbil. Així mateix, també demostren conèixer i afirmen
prendre mesures per evitar els riscos que pot suposar el seu ús. Entre els
perills que citen, els habituals i evidents: no parlar amb desconeguts, no
donar-los dades personals, evitar pàgines perilloses (virus) o prohibides
(pornogràfiques, violentes), etc.
És interessar comprovar com els
propis nens tenen força clares les directrius de seguretat amb les que han de
moure’s a la xarxa. Tenint en compte que l’estudi mostra que internet i el telefon
mòbil són una realitat quotidiana àmpliament estesa en la vida dels nens i que
aquests l’empren amb normalitat, es pot concloure que casos com els que s’han
citat més amunt, que ocupen regularment les pàgines i els minuts dels nostres
mitjans de comunicació, són excepcions.
No disposo d’estadístiques, però segurament més nens pateixen traumes i lesions
per caure d’una bicicleta que no pas per connectar-se a Internet. Per als nens,
internet -com el telèfon mòbil- és una de les seves principals eines de comunicació,
creació i manteniment de relacions socials i consum cultural i informatiu. I
tot això, evidentment, amb una component lúdica predominant. Com difícilment
pot ser d’una altra manera als 10 anys. Per tant, desproblematitzem-ho.
Què fan, doncs,
els nens a Internet? L’estudi que, com
deia, té l’avantatge d’haver preguntat directament als nens, i no als
periodistes, el primer que constata és que les pràctiques més freqüents i les
respostes han estat molt semblants arreu de tots els països de la mostra.
El que més diuen que fan els nens és
“utilitzar jocs en línia”. A
continuació, la segona resposta més triada va ser “buscar informació sobre
temes del seu interès o bé navegar
per diversió”. En un segon grup de respostes destaca “buscar informació per fer
els deures”, “descarregar arxius, música, pel·lícules, jocs, etc.”, “utilitzar
programes de missatgeria instantània”, i “enviar i rebre e-mails”.
El que es pot concloure d’aquestes
respostes és el que ja podíem imaginar: l’ús
que fan els nens de la xarxa és fonamentalment recreatiu, lúdic. Tendeix a
convertir-se en la seva principal font d’entreteniment i oci. Fins al punt que,
segons sembla, és el sector que menys televisió consumeix a Espanya. Segons un
altre estudi, els nens tenen una clara preferència per les noves tecnologies, a
l’hora d’escollir amb què jugar o amb què entretenir-se[5].
Posats a triar entre diverses tecnologies, resulta que davant Internet, els
videojocs o el mòbil, el resultat sempre és desfavorable per la televisió.
Aquesta és una altra de les qüestions recurrents
relatives al ús de les TIC per part dels infants: com interactua, com afecta,
el seu ús –percebut com a- intensiu d’internet, els mòbils i els videojocs no
només a la televisió o altres productes culturals,
sinó fins i tot a les relacions que tenen amb el seu entorn. Per alguna
estranya inèrcia, es tendeix a considerar que si passen tant temps amb aquests nous
artilugis, el temps que puguin dedicar a la família i les amics, per pura
lògica matemàtica, se n’hauria de ressentir. No obstant, la comunicació i la
sociabilitat no funcionen així, per lògica matemàtica, sinó sinèrgica. Les TIC
–especialment internet i els mòbils- són tecnologies
intensificadores de la sociabilitat i difícilment podrien, per tant,
significar menys sociabilitat.
Les dades que ha recollit
l’Institut de
Així doncs, la imatge de l’infant
o l’adolescent que, per mor de l’ordinador o del móbil, s’aïlla del món, està injustificada i la realitat més aviat
demostra el contrari, el vincle entre aquestes tecnologies i un nivell més
intens de sociabilitat. És més: aquest estereotip resulta negatiu i tòxic per a
la nostra capacitat (o voluntat), com a adults o com a analistes, per
comprendre les dinàmiques socials de nou
encuny que s’organitzen incloent-hi, de forma intensiva, noves eines
comunicatives i sociabilitzadores com ho són les TIC.
No-naturalitzar
Potser a l’altra cantó de la balança de l’excessiva
problematització d’un fenomen, podríem situar un altre qüestió que cal
subratllar. La tecnologia, l’artifici, la cultura, té tendència a invisibilitzar-se, a naturalitzar-se. Un cop deixa de
ser novetat, un cop altres temes ocupen els focus de l’actualitat, un cop ens
hi hem acostumat, la plasticitat cultural incorpora i fusiona les novetats,
d’una forma natural. Tal i com ho
descriuria i advertiria Roland Barthes, això, que és un mecanisme cultural
bàsic a totes les societats humanes, té alguns riscos analítics en el cas de la
incorporació massiva de la tecnologia a les nostres vides quotidianes[6].
Les TIC no són una tecnologia més,
sinó una revolució tecnològica d’amplíssim abast i que afecta de forma directa
i particular la vida quotidiana. Les TIC formen part d’un canvi cultural de més
abast del que un, dos, o una dotzena d’enginys tècnics poden indicar. Podríem
adduir i discutir sobre si el model de xarxa és o no un canvi del paradigma
sociocultural predominant, però no és aquest el lloc per fer-ho. N’hi ha prou
amb dir que el fet mateix de plantejar-se aquesta discussió ja ens demostra que
els canvis socioculturals que acompanyen aquestes TIC són de gran importància.
Des d’un punt de vista antropològic, aquesta tecnificació massiva de la nostra societat no pot ser entesa com un
fenomen cultural més.
Com a analistes i també com a
pares, tenint molt en compte l’exercici de desproblematització al que
apel·làvem abans, cal també mantenir una mirada molt atenta, una mica sorpresa,
vers la tecnologia i la xarxa. Seguint amb la lectura antropològica, cultura i natura són antònims. Allò natural
en l’ésser humà és relacionar-se amb el seu entorn a través d’enginys
culturals (des del llenguatge fins al telèfon mòbil) que tendeixen a naturalitzar-se, a donar-se per
suposats. L’enginy cultural (el llenguatge, el telèfon mòbil), ràpidament
s’invisibilitza i es fa natural i no
es qüestiona ni la seva existència ni la seva presència en la nostra
quotidianitat.
Atesa l’especificitat i la particularitat
de la revolució tecnològica i cultural que acompanya la massiva incorporació de
les TIC a les nostres vides quotidianes, al llarg dels darrers 20 anys, caldrà
fer un esforç per mantenir la mirada atenta, curiosa, sorpresa. Les TIC no
poden ser obviades. Malgrat que això suposi un esforç per mantenir-se al dia,
per entendre aparells que a nosaltres no sembla que ens hagin de fer cap
servei, però que estan formant part de la vida dels nostres fills. Malgrat que
suposi haver de dedicar hores a capbussar-se al món dels xats, de les xarxes
socials a internet, a crear-se registres al Messenger, al Facebook, al Twitter,
al MySpace o a on toqui.
La mirada
analògica
Tornant la mirada al concepte i al que s’amaga rera la
idea de nadius digitals, un docent com
Aníbal de
“(…)
Creo que el uso no racional, e incluso falaz (…), de este concepto [nativo digital] está produciendo en el
profesorado un sentimiento de culpa o
complejo tecnológico que nos hace ver a nuestros alumnos como seres
superiores a la hora de enfrentarse a los nuevos procedimientos tecnológicos. A
pesar de que no se puede negar que los adolescentes de hoy en día tiene una
gran facilidad en su acceso a las TIC, pienso que los docentes tenemos
muchísimo que enseñarles, en este campo también, por mucho que no nos lo
creamos” (cursives afegides) [7].
Aquesta contradicció, i els diferents arguments que s’hi
troben, estan formant part d’n debat viu i actiu, que subratlla i ataca,
precisament, la sensació de separació, essencialització i, en certa manera,
renúncia, que s’amaga rera aquesta categorització i les afirmacions que hi fan
joc[8].
No obstant, davant la separació tòxica que pot arribar a predicar-se sota la
idea dels nadius digitals, on es
dibuixen unes realitats socials, culturals, tecnològiques i, per rematar-ho,
neurològiques, incommensurables, crec que el que realment pot resultar fèrtil
és rescatar el valor de l’origen
analògic que, com a pares i/o com a analistes, ens caracteritza. Ser immigrants digitals, com passa amb
qualsevol altra mena d’immigrants, significa disposar d’un punt de vista
privilegiat, que permet comparar i comprendre els canvis autèntics i valors
intrínsecs que hi ha entre un model sociocultural i un altre. La mirada analògica, estranyada, que manté
la seva capacitat de sorpresa i de comparar diverses realitats, és fonamental
per acompanyar el procés d’aprenentatge social que realitzen els infants, avui
en dia, amb un protagonisme inusitat de les TIC.
Perquè
el més significatiu, potser, dels estudis que citava abans, és l’aparent absència de l’adult en tot el procés i
en tota la interacció entre els nens i les TIC. La seva figura apareix
pràcticament només per controlar el temps
que dediquen a les diverses pantalles amb què interactuen. No obstant, els
alumnes pensen que més de la meitat dels professors no fan servir Internet. I
més greu encara, no es dirigeixen als pares quan tenen un problema amb
L’absència
dels adults de la quotidianitat tecnològica dels nens i, especialment, la seva/nostra
ignorància de la rellevància lúdica i social
que les TIC tenen per a ells, juntament amb la seva/nostra ignorància/apatia
tecnològica, són els veritables motors d’una potencial escletxa generacional que no s’explica tant amb indicadors
neurològics que reifiquin i naturalitzin la figura dels nadius digitals, com amb pràctiques
socials i educatives perfectament reversibles. Com a pares i com a científics
socials, hem d’aprofitar la mirada
analògica i no obstant curiosa i lliure de tòpics vers les tecnologies
digitals, per apropar-nos al grau d’interés i al tipus d’activitat que hi
desenvolupen els nens. Per entendre-ho. Per educar-los. Per analitzar-ho. I per
acompanyar-los i donar-hi un
criteri, un sentit i uns valors a les seves passes per
Les TIC, internet, el paradigma
d’una societat més interconnectada i enxarxada,
són constructes tecnoculturals especialment dissenyats per obrir i mantenir
canals de comunicació, d’apropament, per crear ponts entre persones.
En definitiva, la xarxa no és més
que un espai social més, una constel·lació
de nous espais públics i privats oberts a l’apropiació col·lectiva. Uns
espais, en gran mesura, nous, que coincideixen i es combinen amb un ús també
alterat, urbanitzat i desposseït del joc infantil, dels espais públics i
privats de tipus “físic” i “sòlid”. La progressiva desaparició o desprestigi de
l’ús infantil d’aquest espai públic terrenal, juntament (i no separadament) de
l’aparició de nous jocs i espais de tipus virtual o ciberespaial, dibuixen un escenari certament diferent al de les
infàncies de fa vint o quaranta anys, però on l’educador, de l’adult, segueix
complint-hi, en darrer terme, la mateixa funció. De la mateixa manera que
l’exploració de l’espai físic es fa sempre, primer, de la mà experimentada de
l’adult, l’exploració del ciberespai també necessita del seny i de la capacitat
d’il·lustrar, ensenyar i donar criteri i valors, d’aquesta mateixa mà adulta.
Article publicat amb llicència Creative Commons de Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Unported
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/
[1] Una versió anterior, més reduïda, d’aquest article, va
ser presentada a
[2] En concret, diu que
“tota tecnologia inventada i exterioritzada per l’home té el poder d’entumir la
consciència humana durant el període de la seva primera interiorització”. McLuhan, Marshall, 1998,
[3] Prensky, Marc, 2001, “Digital Natives, digital
inmigrants”, On the Horizon, 9 (5).
Prensky, Marc, 2001, “Do They
Really Think Differently” , On the Horizon, 9 (6).
Tots dos disponibles a http://www.marcprensky.com
[consulta, 28-11-2007].
[4] European Comission. Directorate-General Information
Society and Media, 2007, “Eurobarometer on Safer Internet for Children:
qualitative study
[5] Estudi realitzat per Xavier Bringué, dins el grup de Civertice. Disponible a http://www.civertice.com [consulta,
28-11-2007].
[6] El concepte de naturalització en el sentit que
s’utilitza en aquestes línies, és deutor de la idea de Roland Barthes, dins el
model de funcionament que ell descriu per a les mitologies, com a procés
cultural. A: Barthes, Roland, 1983, Mythologies,
New York: Hill and Wang.
[7] de
[8] Un article que resumeix aquest debat i en el que m’he
recolzat en la redacció d’aquest text és el següent: Estalella, Adolfo, 2007,
“El mito de los nativos digitales, pobres inmigrantes”, a ConTexto. Escribiendo sobre tecnología en su contexto, 14/11/2007.
[Referència directa: http://estalella.wordpress.com/2007/11/14/el-mito-de-los-nativos-digitales-pobres-inmigrantes,
consulta, 28-11-2007].