EDUCAR EN ESTÈREO
Enric Senabre Carbonell
IES Escultor Francesc Badia. Foios (València)
Resum
Aconseguir el desenvolupament d’una raó humanitzada i atenta al present
entre l’alumnat de filosofia de 1r. de batxillerat. Utilitzar la televisió com
instrument de mediació entre la reflexió filosòfica i el “món de la vida” de
l’alumnat. La televisió pot proporcionar-nos l’arrelament en els preconceptes de
l’alumnat i, al mateix temps, pot aportar una mediació entre la racionalitat
descarnada del pensament filosòfic i l’emocionalitat desarrelada de la
televisió actual. Relacionar el pas del mite al logos amb els programes del cor
i de debat de la televisió, per tal d’aconseguir una reflexió emocional a les
classes de filosofia.
Filosofia, televisió, raó, emoció, educació.
Resumen
Lograr
el desarrollo de una razón humanizada y atenta al presente entre el alumnado de
filosofía de 1º de bachillerato. Utilizar la televisión como instrumento de
mediación entre la reflexión filosófica y el “mundo de la vida” del alumnado.
La televisión puede proporcionarnos el arraigo en los preconceptos del alumnado
y, al mismo tiempo, puede aportar una mediación entre la racionalidad
descarnada del pensamiento filosófico y la emocionalidad desarraigada de la
televisión actual. Relacionar el paso del mito al logos con los programas del
corazón y de debate de la televisión, con el fin de lograr una reflexión
emocional en las clases de filosofía.
filosofía,
televisión, razón, emoción, educación.
Les intencions
Ha estat
Joan Ferrés el que ha proposat el concepte amb que titolem aquest article, una
idea agosarada per aconseguir la simbiosi de raó i emoció en educació, el que
ell anomena l’educació en estèreo(Ferrés, 1988). Es tracta de tendir
ponts entre les dos capacitats de l’ésser humà, entre el seu aspecte emocional
i el racional, entre els dos hemisferis, el dret i l’esquerre, cadascun amb una
predominància, però que junts són els que realitzen la intel·ligència, una
intel·ligència emocional que supere el model racionalista de la civilització
occidental, però que tampoc s’abandone a la recepció purament emotiva i
acrítica dels fenòmens socials.
En el camp
de l’ensenyament filosòfic ha estat Ignacio Izuzquiza el que ha proposat la
idea més interessant pel que fa al nostre objectiu, es tracta de convertir les
classes de filosofia en una “escola de sensibilitat” (Izuzquiza, 1999) . Una activitat
que, amb la utilització dels instruments clàssics del discurs filosòfic,
s’enfronte a la comprensió del present incorporant-hi la vessant emocional a la
que es presenta unida.
Jo m’havia
plantejat aconseguir el desenvolupament d’una raó humanitzada i atenta al
present entre l’alumnat de les meues classes de filosofia. Per aconseguir
aquest objectiu vaig pensar que la televisió podia ser l’instrument de mediació
més eficaç entre la reflexió filosòfica i el “món de la vida” de l’alumnat. Amb
la televisió podia aconseguir l’arrelament en els preconceptes dominants entre
l’alumnat, però al mateix temps, amb la televisió s’havia de produir una
mediació entre la racionalitat descarnada del pensament filosòfic i
l’emocionalitat desarrelada de la televisió actual. És a dir, l’educació en
estèreo de que parla Ferrés en referència a l’educació audiovisual, barrejada
amb l’escola de sensibilitat d’Izuzquiza per a la filosofia. El que passe a
contar són els resultats de portar a la pràctica aquesta experiència entre
l’alumnat de l’assignatura de filosofia de 1r. De Batxillerat de l’IES Escultor
Francesc Badia de Foios.
Les alforges
La tasca
es presentava complicada, per quant m’havia d’enfrontar amb algunes
dificultats. La primera eren les diferències entre el discurs simbòlic i l'icònic
que jo volia relacionar. És evident que el discurs audiovisual és més emotiu
que l’escrit, molt més racional i analític. Però aquest fet no implica altra
cosa més que la necessitat d’unir ambdues vessants per a constituir una
simbiosi enriquidora en la que el discurs racional corregisca la seua manca
d’emocions i el discurs purament emotiu medie amb una racionalitat compromesa amb
el món dels sentiments. Una educació transformada que integre l’emocionalitat i
la filtre amb una racionalitat més avesada a descobrir manipulacions i enganys.
Perquè és
cert que la televisió, presa d’un model més emocional, aporta una informació
fragmentada, incompleta, incapaç d’aportar un coneixement fiable. Però aquest
model pot ser superat amb una educació apropiada, que recupere una
emocionalitat racional, amb memòria, crítica, debat i assumpció dels
sentiments, una educació que recupere espais per a la llibertat, i no que els
abandone als interessos més particulars que mouen les grans cadenes de
televisió. Per això la tria de programes no pot basar-se en un criteri
“elitista” que seleccione els programes a analitzar des d’una pretesa
superioritat cultural. Una de les bases d’aquest treball és que l’alumnat com a
telespectador és capaç d’interpretar qualsevol missatge i tipus de programa i
per tant, haurem de treballar amb tots els formats, fins i tot els d’una
qualitat o interés més “popular”. És la nostra activitat educativa la que ha
d’aportar les eines d’interpretació a l’alumnat, i són ells els que les han
d’aplicar a qualsevol dels missatges que els envolten, per això no podem fer
una selecció amb un criteri excloent, sinó que hem d’estar atents als
interessos de l’alumnat i comentar a l’aula just aquells programes que ells
veuen a casa.
El camí
Així les
coses vaig pensar que podia ser interessant centrar-se en els inicis del
pensament filosòfic. Amb l’anàlisi del trànsit del mite al logos aconseguim
reflexionar sobre la influència de la imatge i les emocions en el pensament
humà i la seua substitució pel pensament discursiu que van introduir els
primers filòsofs. La idea consisteix en rastrejar els vestigis d’ambdós tipus
de pensament als nostres dies per tal de demostrar que conviuen entre nosaltres
i que el segon no va arribar mai a substituir el primer. Per trobar-los, la
televisió ens ofereix una oportunitat immillorable, comparem els programes del
cor amb els programes de debat, anàlisi o discussió sobre temes polítics i
socials. Analitzem expressivament els elements audiovisuals i analitzem també
els continguts de que tracten, trobem les relacions entre forma i contingut i
reflexionem sobre la utilització d’una emocionalitat desenfrenada per part dels
programes del cor, i d’un raonament fred pels programes de debat. Rastregem els
vestigis del pensament mític, els seus elements positius i negatius, i els del
pensament racional amb les seues mancances i aconseguiments.
Amb
aquestos objectius aclarits, el problema que tenia ara era el de com explicar
açò al meu alumnat de manera comprensible, i sobretot, de manera suggerent i
propera als seus interessos. La televisió havia de ser el punt de contacte amb
el món de la vida de l’alumnat, però, com? No era nova la connexió del cinema
amb el mite, per la consagració de determinats personatges cinematogràfics que
es converteixen en figures emblemàtiques. En aquest sentit, personatges de
sèries d’èxit també acompleixen aquesta funció emblemàtica o modèlica. Però jo
volia anar més enllà i trobar, a més dels personatges que s’assemblen als dels
mites, el llenguatge literari i sentimental que tenia la mitologia. Qui encarna
a la televisió aquestes dues característiques?. Possiblement els programes del
cor perquè, d’una banda els seus personatges, els anomenats “famosos”; toreros,
cantants, actrius i la subsegüent fornada de fills i filles de... encarnen el
caràcter de model inalcançable que tenien una bona part del panteó mític grec,
i per altra part, perquè la manera d’afrontar els temes que tracten està
presidida per una sentimentalitat desenfrenada, carregada d’un llenguatge
metafòric que sempre va més enllà del que efectivament afirmen.
Les coses del cor
Es
tractava per tant, de fer la comparació entre les narracions mítiques de
l’antiguitat grega i els programes del cor. Els textos de referència havien de
ser atractius, així que vaig triar un text de
Pel que fa
als temes se n’adonen que es tracta d’explicacions sobre l’origen de l’univers,
de les persones i de les coses que ens envolten, però que també expliquen les
relacions humanes, l’existència de l’odi i l’amor com a motors dels canvis i les
raons de les desgràcies que ens toquen viure als éssers humans. Pel que fa a
les intencions del relat els he d’ajudar una mica més, perquè l’alumnat sol
projectar una visió massa actualitzada i la majoria afirma que estan ensenyant
i educant sobretot, i jo vull mostrar-los que la vessant de distracció, de
diversió i de catarsi col·lectiva és molt important.
Així les
coses passem a la comparació amb el món actual, i ens disposem a veure a classe
un programa del cor, dona igual quin, però al final em decidisc per “corazón de...otoño” perquè tracta amb
més serietat el tema del cor. Si haguérem triat el “Aquí hay tomate” potser s’hauria complicat molt la comparació,
perquè crec que pertany ja a una nova generació de programes del cor que
abandona la visió deïficant dels famosos i procedeix a una desmitificació que
requereix altres eines conceptuals per fer-lo comprensible. A més el “corazón de...” te una estructura fixa
basada en la conducció d’una presentadora, Anne Igartiburu, que introdueix els
diferents reportatges, que s’assembla molt als informatius o als programes de
reportatges com “Informe semanal”.
L’alumnat
ha de contestar a les mateixes preguntes que en el cas del relat mític, i els
resultats són força interessants. Pel que fa al llenguatge que utilitzen tant
la presentadora com els reporters ens n’adonem que, sense tenir la qualitat
literària dels relats mítics, utilitzen molts dels recursos estilístics que
utilitzaven aquells, com són els epítets i la profusió d’adjectius (“la
radiante novia”, “el valiente torero” o “la guapísima tonadillera”), els símils
(“aquel dia en Chipiona el cielo era azul como el paraíso”) i les metàfores (
“una tela de araña urdida a su alrededor” ). En quant al llenguatge
audiovisual, l’alumnat assenyala l’abundància de colors del decorat des del que
la presentadora del programa parla, la sintonia que emmarca els diferents
reportatges i la presència d’una veu en off que narra els diferents
reportatges. En aquest sentit demane a l’alumnat que es fixe més en aquest
últim aspecte, els lleve la veu d’un reportatge i els pregunte si entenen
alguna cosa, la resposta es que “no massa”, i els demane que analitzen
les imatges que il·lustren la veu en off. Ens adonem que la majoria són imatges
d’arxius o gravades de nit o de lluny, de tal manera que no diuen pràcticament
res, i sense la veu que emmarca i contextualitza el reportatge no tindrien cap
valor. Fem la reflexió sobre el valor de la imatge en la televisió, no sols als programes del cor sinó també als
informatius, i ens adonem que les imatges sense paraules son òrfenes, no tenen
sentit, i que només quan se les inclou en un context discursiu adquireixen el
seu valor.
Continuem
amb l’anàlisi fixant-nos en els personatges, que són els que comunament
coneixem com “famosos”, un torero, una tonadillera, una cantant, el fill d’una
noble... Fem la comparació amb els Déus dels mites, s’assemblen? “Els
Deus dels mites eren més perfectes i tenien més poder” Esteu segurs? Els
deus d’un panteó politeista són omnipotents? “No, perquè ni Zeus pot
aconseguir-ho tot, i a més hi ha Deus menors que tenen menys poder”. Com
creieu que veien la gent de l’època mítica als deus? “Els veien com a
éssers superiors, que feien coses que la resta mai podria fer” I
nosaltres com veiem als famosos? “home, els famosos són com nosaltres,
però més rics”. Efectivament no es dona aquesta separació tan gran entre el
món diví i l’humà que es donava en aquells temps, però no es menys cert que
veem aquest món del “famoseo” com una altra dimensió a la que mai podrem arribar
i que no se’ns acudeix imitar, però que al mateix temps exerceix un poder
educatiu per la via de la negació, com als mites: “Això és el que nosaltres els
humans no podem fer”.
“I els
temes que tracten els programes del cor no s’assemblen als dels relats mítics
perquè aquells parlaven de la creació de l’univers i del pecat i aquests només
de l’amor i les infidelitats”. Molt bé, això és cert, però recordeu que
aquells mites, a més d’aquestes explicacions naturals amb elements màgics també
parlen dels efectes de l’amor i l’odi, de les infidelitats dels deus i les
seues conseqüències. Vull dir, que l’element comú és que ambdós expliquen el
funcionament del món en funció de factors sentimentals o emocionals. La mort
d’una cantant, l’èxit d’un torero o la felicitat d’una parella són explicats en
termes d’amor, carinyo, gelosia o dolor i així es comprenen i s’accepten per
tots. En aquest sentit és igual que als mites, que també explicaven el
funcionament de l’univers, la vida i la mort utilitzant elements sentimentals
i, d’aquesta manera, justificant a més a
més les adversitats que la humanitat havia d’acceptar.
Per això
les intencions dels programes del cor no són sols les de distraure a la gent,
com la major part de l’alumnat afirma, sinó que també tenen una funció
educativa molt forta. Donen una visió de la parella, de l’amor, de la
sexualitat i de les relacions humanes molt clara, i que exerceix un efecte de
model i referent. En aquest cas, les alumnes se n’adonen ràpidament, “la
dona ix malparada, perquè sempre ha d’estar bella i ser bona dona i acomplir
amb els seus deures socials”. Als homes se’ls permet més llibertat, canvien
més de parella i són valorats com a “conquistadors” quan se’ls troba amb
diferents dones. A més sobretot són notícia les bodes i els naixements de
fills, reforçant així un model de família tradicional i el paper de la dona com
a mare.
Així les
coses sembla que el mite no ha mort, que no va ser substituït pel pensament
racional, sinó que va perviure i ha continuat fins els nostres dies. Però el
pensament racional sorgí, i representà una revolució en la manera de veure el
món. Ara és el moment de valorar la seua importància.
La influència de la raó
Però en un
determinat moment de la història aquestos relats carregats de fantasia, literatura
i deus van resultar insuficients per a uns quants dels ciutadans lliures de les
colònies gregues de l’Àsia Menor, i un grapat de savis van començar a pensar
amb altres conceptes, a escriure en un altre estil, a comprendre el món d’una
manera menys màgica, fantàstica i religiosa. Són els que s’anomenen primers
filòsofs o fisiòlegs perquè es van intentar explicar la “Physis”, entenent per
aquesta el món natural. El que jo vull ara és que siguen ells, l’alumnat, el
que se n’adone d’aquest canvi en la manera de pensar, escriure i explicar el
món, i per això els proporcione uns quants textos escollits d’aquests filòsofs
(Els pre-socràtics.1988) i els demane que contesten a unes preguntes
semblants a les que els havia plantejat en el cas dels relats mítics.
L’alumnat
porta apuntades les característiques del llenguatge dels textos i troba que
s’utilitzen adjectius, comparacions i metàfores, com als textos mítics, però
consideren que el llenguatge és menys literari, menys poètic. És cert el que
diuen, en realitat el llenguatge no ha canviat tant, Parmènides parla d’una
deessa a la que li dedica el seu poema (poema, no ho oblidem), Anaximandre de
la justa retribució de les injustícies i Heràclit...bé, Heràclit és potser el
que utilitza un llenguatge més críptic i metafòric, però més planer.
Les
diferències s’assenyalen sobretot en els personatges que aparéixen a les
narracions, o millor en els que no aparéixen, perquè els Déus dels mites han
desaparegut del mapa i han estat substituïts per conceptes com “indeterminat”,
“logos” i “ésser”. L’alumnat no acaba de veure la importància de conceptes com
aquestos, i per això els he de fer veure que es tracta de conceptes
“abstractes”, és a dir que es refereixen a moltes coses a la vegada i a cap en
concret i que açò significa el sorgiment del pensament abstracte o conceptual
que ha portat a la filosofia i a la ciència actual. L’esforç mental d’aquestos
personatges és considerable, però és difícil apreciar-lo des dels nostres
temps, en els que aquest tipus de pensament s’ha consolidat i convertit en
normal.
Els temes
que es tracten coincideixen en part amb els temes dels mites, l’origen de
l’univers, de la terra i de les coses que ens envolten, però s’han perdut les
explicacions emotives dels comportaments humans, han desaparegut les
explicacions sentimentals i s’han substituït per explicacions més racionals o
abstractes. Aquest fet no significa que els éssers humans van deixar
d’explicar-se el seu comportament i destí d’aquesta manera, perquè els mites i
la religió van perviure fins els nostres dies, sinó que va aparéixer aquesta
altra manera d’explicar-se el món.
La
intenció si que semblava haver canviat als ulls del meu alumnat, ja que ara no
troben una voluntat de distraure, ni de divertir, i només veuen l’interés educatiu
i explicatiu d’unes narracions que volen fer més comprensible el món que els
envolta.
I a la
televisió es dona alguna cosa semblant a aquesta voluntat racionalitzadora i
explicativa del món? Estic segur que sí, malgrat la predominància de programes amb
un interés purament distractiu, encara queda lloc per a programes de debat,
discussió i reflexió sobre temes científics, polítics o socials. En aquest curs
jo vaig triar el programa anomenat “180º
“, dirigit i presentat per Àngels Barceló, que en aquesta emissió es dedicava a
discutir si els mitjans de comunicació contribueixen a crispar l’opinió pública
en temes polítics. El vam veure a classe, només un extracte perquè dura vora 3
hores, i l’alumnat havia de tornar a les preguntes que ja coneixia per les
activitats anteriors i trobar les característiques d’aquest programa.
No va ser
difícil en aquest cas per a ells. El llenguatge del programa era culte i
especialitzat (apareixien historiadors, sociòlegs, comunicòlegs),van afirmar
majoritàriament, no utilitzava recursos estilístics i intentava explicar
racionalment les diferents postures. Els personatges eren especialistes en la
matèria de que es parlava i el tema era científic, social i polític.
Comparant-lo
amb els programes del cor des del punt de mira audiovisual, tot era diferent,
des del decorat fins els colors dominants, passant per l’actitud i maneres de
la presentadora, així com els plànols utilitzats. Tots els elements de
realització estaven sotmesos a la intenció de transmetre i fer creïbles les
explicacions que es donaven. No es pretenia avorrir, però tampoc es buscava la
simple distracció, sinó la comprensió dels telespectadors.
Després de
la comparació, l’alumnat va expressar les seues opinions; “Aquestos
programes són un rotllo, per això els posen a les tantes de la nit” “Doncs
a mi no m’agraden els programes del cor,
però aquestos tampoc, perquè la política no m’interessa”. Si, ja sé que la
política no interessa massa als joves, però jo vull anar més enllà, però què
penseu, quins dels dos programes són més necessaris per a la societat? “Jo
crec que tots dos, però en una mesura justa”. Clar, aquesta és la idea,
però quina és la mesura justa? La realitat és que després de vint-i-set segles,
el pensament racional s’ha imposat en les esferes científiques i política, però
en cap moment el pensament emocional ha desaparegut, sinó que ha continuat
exercint el seu paper social, un paper important, si no es converteix en
exclusiu i anul·la les explicacions racionals.
La idea
que vull acabar transmetent és la de que ambdós tipus de pensament són
importants per a l’ésser humà, que són com les pells d’una ceba en la que les
capes superiors no eliminen les interiors. I la televisió reflexa també aquesta
estructura, en ella conviuen tots els tipus de pensament, només que darrerament
sembla que només siga possible aquesta indecent exposició pública d’una
sentimentalitat desenfrenada. El problema dels programes del cor no és el seu
contingut, que respectant certes limitacions és perfectament assumible, sinó el
seu engany en convertir-se en única raó i explicació dels fets. Per això
aquesta unitat ha volgut mostrar els mecanismes que utilitza amb l’esperança
que els ciutadans de ple dret que han de ser els nostres alumnes sàpien
situar-los al lloc que els correspon.
Bibliografia
Aguaded, J. I. (1999) Convivir con la televisión.
Familia, educación y recepción televisiva. Barcelona: Paidós.
Ekkehard M. (1991) Introducció a la didáctica de la filosofia. València: Universitat de València.
Els
pre-socràtics. (1988) Fragments
i testimonis. Barcelona .Ed. Laia.
Ferrrés, J. (1988) Video y educación. Barcelona: Laia. Cuadernos de pedagogía.
Ferrrés, J. (2000) Educar en una cultura del espectáculo. Barcelona: Paidós.
Graves, R. (1988)Los mitos griegos (I). Madrid. Alianza Editorial.
Izuzquiza, I. (1999)“Enseñar filosofía en
tiempos de reforma: una escuela de sensibilidad.” Rev. Iber. nº 20.
Lacroix, M.
(2005) El culte a l'emoció. Atrapats en un món d'emocions sense sentiments. Barcelona: La Campana.
EDUCAR EN ESTÈREO
Enric Senabre Carbonell
IES Escultor Francesc Badia. Foios (València)
Activitats
d’aula
Del mite al logos: Del
cor a la raó
Objectius: Entendre el pas del mite al logos com un fenomen que encara avui està en trànsit. Comparar aquest pas amb les explicacions emotives de la vida i les explicacions més racionals.
Material: Dos programes de televisió, un del cor i altre de debat. Textos sobre mitologia i la seua explicació.
Desenvolupament: Llegir els textos mitològics i comparar-los amb els programes del cor. Comentar després textos filosòfics i comparar-los amb programes de debat.
1.1.
Quins bojos els clàssics!
Textos mítics
"Abans
que tot va existir El Caos, després Gea, la d'ampli pit, seu sempre segura de
tots els Immortals que habiten les nevades cimes de l'Olimp. En el fons de la
terra d'amples camins va existir el tenebrós Tàrtar. Finalment, Eros -el més
bell entre els déus immortals- que afluixa els membres i captiva de tots els
Déus i els hòmens el cor i la sensata voluntat en els seus pits.
Del
Caos van sorgir Erebo i la negra nit. Al seu torn, de
Gea
va donar vida primer a l'estrelat Urà amb les seues mateixes proporcions,
perquè la continguera per totes les bandes i poder ser així seu sempre segura
per als feliços déus.
També
va donar a llum a les grans Muntanyes,
deliciós domicili de les Nimfes que habiten en els boscosos muntanyes.
Ella
igualment va parir a l'estèril pèlag d'agitades onades -al Pont- sense mediar
el grat comerç.
Després,
gitada amb Urà, va parir a l'Oceà de profunds corrents, a Ceos a Crios, a
Hiperió, a Jàpet, a Tea, a Rea, a Temis, a Mnemosine, a Febe la d'àuria corona
i a l'amable Tetis.
Va
nàixer després d'ells -el més jove- Cronos, de ment retorçuda, el més terrible
dels fills, i es va omplir d'un intens odi cap a son pare. També van
nàixer de Gea i Urà : Cotos Briáreos i
giges, monstruosos monstres.
Perquè
bé, tots els que van nàixer de Gea i Urà - els fills més terribles- estaven
irritats amb son pare des de sempre. I és que al principi -perquè cap nasquera-
Urà els retenia ocults en el si de Gea sense deixar-los eixir a la llum i es
gaudia cínicament amb la seua malvada acció. (...)
La
monstruosa Gea es va alegrar terriblement en el seu cor i li va apostar (a
Cronos) secretament en emboscada. Va posar en les seues mans una falç d'agudes
dents i va dissimular perfectament la trampa.
Va
vindre el poderós Urà conduint la nit, es va tirar sobre la terra desitjós
d'amor i es va estendre per totes les bandes. El fill, eixint del seu
amagatall, li va tractar d'aconseguir amb l'esquerra i empunyant amb la dreta
la poderosa falç -enormes i d'esmolades dents- precipitadament va segar els
genitals de son pare i de seguida els va tirar a la ventura per darrere."
Hesiodo, Teogonia.
Textos mítics (2)
18. NATURALESA
I FETS D'AFRODITA
a. Rares
vegades es podia convéncer a Afrodita perquè prestara a les altres deesses el
seu cenyidor màgic, que feia que tots s'enamoraren de la seua portadora, perquè
era zelosa de la seua posició. Zeus l'havia donat en matriomoni a Hefest, el
déu ferrer coix; però el verdader pare dels tres fills que ella li va donar
-Fobos, Deimos i Harmonia- era Ares, el robust, l'impetuós, ebri i buscabregues
Déu de
b. Hefest es va
retirar irat a la seua fragua i, a colps de martell, va forjar una xarxa de
caça de bronze, fina com una teranyina però irrompible, que va lligar
secretament als pals i els costats del seu llit matrimonial. A Afrodita, que va
tornar a Tràcia tota somriures i li va explicar que havia estat ocupada a Corint, li va dir: «Et pregue que m'excuses,
volguda esposa, però prendré unes breus vacacnces a Lemnos, la meua illa
favorita.» Afrodita no es va oferir a acompanyar-lo i
en quant es va haver perdut de vista es va afanyar a cridar Ares, el qual va
arribar de seguida.
Els dos es van
gitar alegrement, però quan van voler alçar-se a l'alba es van trobar enredats
en la xarxa, nus i sense poder escapar. Hefest va tornar del seu viatge i els
va sorprendre allí i va cridar totes els déus perquè hi haguessen testimonis
del seu deshonor. Després va anunciar que no posaria en llibertat a la seua
esposa fins que li tornaren els valuosos regals amb què havia pagat a Zeus, son
pare adoptiu.
c. Els déus van
córrer a presenciar el compromís en què es trobava Afrodita, però les deesses,
per delicadesa, es van quedar en els seus allotjaments. Apol·lo, tocant
dissimuladament amb el colze a Hermes, li va preguntar: «No t'agradaria estar
en el lloc d'Ares, malgrat la xarxa?»
Hermes va jurar
pel seu cap que li agradaria encara que hi haguera tres vegades més xarxes i
totes les deesses el miraren amb desaprovació. Açò va fer que ambdós déus
rigueren sorollosament, però Zeus estava tan disgustat que es va negar a tornar
els regals de boda o a intervindre en una disputa vulgar entre un marit i la
seua esposa, declarant que Hefest havia comés una favada al fer públic
l'assumpte. Posidó, qui, al veure el cos nu d'Afrodita, s'havia enamorat
d'ella, va ocultar els seus zels d'Ares i va simular que simpatitzava amb
Hefest.
-Ja que Zeus es
nega a ajudar -va dir-, jo m'encarregue que Ares, com a preu per la seua
llibertat, pague l'equivalent dels regals de boda en qüestió.
-Tot està molt
bé -va replicar Hefest lúgubrement-, però si Ares no complix, tu hauràs
d'ocupar el seu lloc davall la xarxa.
-En companyia
d'Afrodita? -va dir Apol·lo rient.
-Jo no puc
creure que Ares no complirà -va dir Posidó noblement-, però si així fora, estic
disposat a pagar el deute i casar-me jo mateix amb Afrodita.
En
conseqüència, Ares va ser posat en llibertat i va tornar a Tràcia, i Afrodita
va anar a Pafos, on va renovar la seua virginitat en el mar.
d. Afalagada
per la franca confessió feta per Hermes que l'amava, Afrodita va passar poc
després una nit amb ell i el fruit de la seua unió va ser Hermafrodit, un ser
de doble sexe; igualment complaguda per la intervenció de Posidó en el seu
favor, 1i va donar dos fills, Va Rodo i Heròfil. No cal dir que Ares no va
complir, al·legant que si Zeus no pagava, per què havia de pagar ell? Al final
ningú va pagar, perquè Hefest estava bojament enamorat d'Afrodita i no tenia
verdadera intenció de divorciar-se d'ella.
e. Més tard
Afrodita es va entregar a Dionis i va tindre amb ell a Príap, un xiquet lleig
amb enormes òrgans genitals; va ser Hera qui li va donar eixe aspecte obscé,
perquè censurava la promiscuïtat d'Afrodita. És jardiner i porta una podadora.
f. Encara que
Zeus mai es va gitar amb la seua filla adoptiva Afrodita com alguns diuen que
va fer, la màgia del seu cenyidor el va sotmetre a una temptació constant i al
final va decidir humiliar-la fent que s'enamorara desesperadament d'un mortal.
Este era el bell Anquises, rei dels dàrdans i nét d'Ilo, i una nit, quan ell
dormia en la seua cabanya de pastor en la muntanya Ida de Troia, Afrodita el va
visitar disfressada de princesa frígia, abillada amb una enlluernadora túnica
roja, i es va gitar amb ell en un llit format amb pells d'óssos i lleons,
mentres les abelles brunzien somnolentament al seu voltant.
Quan es van separar
a l'alba ella li va revelar la seua identitat i li va fer prometre no contar-li
a ningú que havia dormit amb ell. Anquises es va horroritzar al saber que havia
descobert la nuesa d'una deessa i li va suplicar que li perdonara la vida. Ella
li va assegurar que res havia de témer i que el seu fill seria famós. ...Alguns
dies després, quan Anquises bevia amb els seus companys, un d'ells va
preguntar: «No preferiries dormir amb la filla de fulano de tal que amb la
pròpia Afrodita?» «No -va contestar Anquises incautament-. Havent dormit amb
ambdós, la pregunta em pareix absurda.»
g. Zeus va
aconseguir escoltar esta jactància i va llançar contra Anquises un raig, el
qual l'hauria matat al moment si Afrodita no haguera interposat el seu cenyidor
i desviat el raig, que va caure en terra als peus d'Anquises. No obstant, la
sacsada va debilitar de tal manera a Anquises que mai més va poder mantindre's
dret, i Afrodita, després de donar a llum al seu fill Eneas, no va tardar a
perdre el seu apassionament per ell.
Graves,
Robert. Los mitos griegos (I) Alianza Editorial. Madrid. 1988. (pg. 79-83)
1.
Qui són els autors dels textos? Elabora una fitxa
biogràfica d’ells amb l’època a que pertanyen i les característiques de la
mateixa.
2.
Analitza i assenyala amb exemples el tipus de llenguatge
que s'utilitza en el relat. Si es tracta d’un llenguatge poètic, literari,
científic, filosòfic, culte, popular... Assenyala les metàfores, símils,
paraules tècniques, girs populars, frases fetes...
3.
Fixa't en els personatges que intervenen, qui són? Quins
motius els mouen a actuar? Són interessos materials, raons elaborades,
sentiments espontanis, passions arravatades, càlcul egoista, raons morals?
Quines conclusions pots extraure sobre la manera de comprendre el món i les
relacions humanes dels qui escolten o lligen el text?
4.
Quins temes tracten? Penses que són les preocupacions
fonamentals de la humanitat, o només dels éssers humans d’aquells temps?
5.
Quina intenció té el relat? Vol educar, distraure,
generar sentiments, controlar? Per a què i qui s'escriu?
6.
Qui creus que arreplega aquestes intencions, objectius i
interessos avui en dia? La família, la religió, la ciència, el cinema, la
televisió...?
1.2.
Ara que els contemporanis no es queden enrere...
Text audiovisual:
programa del cor
1.
Analitza i assenyala amb exemples el tipus de llenguatge
que s'utilitza en el programa. Si es tracta d’un llenguatge poètic, literari,
científic, filosòfic, culte, popular... Assenyala les metàfores, símils,
paraules tècniques, girs populars, frases fetes...Penses que s’ha perdut alguna
cosa respecte dels relats mítics?
2.
Lectura de la imatge: A quin públic penses que es
dirigeix aquest programa? Quina necessitat penses que li cobreix?
3.
Fixa't en els personatges que apareixen, qui són? Quins
motius els mouen a actuar? Són interessos materials, raons elaborades,
sentiments espontanis, passions arravatades, càlcul egoista, raons morals?
Creus que aquestos comportaments s’acosten a la realitat de les persones
normals, del carrer? Penses que la gent que veu el programa vol imitar-los?
4.
Quins temes tracta? Penses que són les preocupacions
fonamentals de la humanitat, o només dels éssers humans d’avui?
5.
Quina intenció té el programa? Vol educar, distraure,
generar sentiments, controlar? Per a què i qui s'emet?
6.
Trobes alguna coincidència amb els objectius, interessos
o motivacions dels mites clàssics?
7.
Planteja el tema d’una redacció en deu línes sobre
“la pervivència dels mites en el món actual”
1.3.
I sorgí el seny i la serietat...amb la filosofia
Textos dels primers
filòsofs
ANAXIMANDRE DE MILET (s.VI a.d.C.)
"El principi (Arjé)
de tots els
sers és indefinit (to
ápeiron)...i les coses perixen en el
mateix que els va donar el ser, segons la
necessitat. I és que es donen mútuament justa retribució per la
seua injustícia, segons la disposició del temps."
"Anaximandre va dir que la terra es troba enlaire , sense res que la
sostinga, però que roman quieta per l'equidistància de totes les coses; que la
seua forma és corba, redona, semblant a una columna de pedra, i que estem sobre
una de les superfícies, però que hi ha una altra per l'altre costat. Afirma que
les estreles són un cercle de foc, segregades del foc del cosmos i rodejades
d'aire."
"Diu que els primers animals van nàixer en l'aigua, rodejats de corfes
espinoses, però que a l'avançar en edat van eixir a terreny sec i una vegada
que la corfa es va esgarrar van canviar de forma de vida al poc de temps."
HERÀCLIT DE EFES (s.VI-V a.d.C.):
"(1) D'esta
raó (logos), que existix sempre, resulten desconeixedors els hòmens,
tant abans de sentir-la, com
després d'haver-la oïda al
primer, perquè, encara que tot transcorre conforme a esta raó,
s'assemblen a inexperts tenint
com tenen experiència de dits i
fets; d'estos que jo vaig descrivint, descomponent cada un segons la seua
naturalesa i explicant com es
troba. Però als altres hòmens els passa
inadvertit quant fan desperts, igual que
s'obliden de quant fan dormits."
"(8) La verdadera naturalesa agrada d'ocultar-se"
"(30) Este orde del món, el mateix per a tots, no ho va fer déu ni
cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre
viu, sobrepost segons mesura i
apagat segons mesures."
"(13) Els porcs disfruten més del fang que de l'aigua neta"
"(4) els ases preferirien els desperdicis a l'or".
"(12) Als que penetren en els mateixos rius aigües diferents i diferents els corren
per damunt"
"(51) No comprenen
com el divergent convergix amb si mateix; acoblament
de tensions oposades, com el de l'arc i la lira."
PARMÈNIDES D'ELEA (s.VI-V a.d.C.)
"Ea doncs, que jo vaig a
contar-te
els únics camins de busca que cal concebre:
l'un, el que és i no és possible que no siga,
és ruta de Persuasió, perquè acompanya a
l'altre, el que no és i el que és necessari que no siga
este t'assegure que és senda totalment inescrutable.
I és que no podries conéixer el que no és
ni prendre-ho en consideració.
Perquè el que cal concebre i el que és possible que siga, són una mateixa cosa."
1.
Qui eren els autors dels textos? Elabora una fitxa
biogràfica de cadascun d’ells amb l’època a que pertanyen i les
característiques de la mateixa.
2.
Analitza i assenyala amb exemples el tipus de llenguatge
que s'utilitza en els textos. Si es tracta d’un llenguatge poètic, literari,
científic, filosòfic, culte, popular... Assenyala les metàfores, símils,
paraules tècniques, girs populars, frasses fetes...És el mateix llenguatge que
amb el mite? Què ha canviat?
3.
Intervenen els personatges dels mites? En què s’han
convertit aquestos personatges? Quines raons expliquen els successos? Són raons
materials, sentimentals, espontànies,
passionals, calculades, egoistes, morals? Quines conclusions pots extraure
sobre la manera de comprendre el món i les relacions humanes dels qui escolten
o lligen aquestos textos?
4.
Quins temes tracta? Són els mateixos dels mites? Ha
desaparegut algun tema? Penses que són les preocupacions fonamentals de la
humanitat, o només dels éssers humans d’aquells temps?
5.
Quina intenció té el relat? Vol educar, distraure,
generar sentiments, controlar? Per a què i qui s'escriu? Ha canvia la intenció
o el públic?
6.
Qui creus que arreplega aquestes intencions, objectius i
interessos avui en dia? La família, la religió, la ciència, el cinema, la
televisió...?
1.4.
Però també la televisió és seria...i racional
Text audiovisual:
programa de debat seriòs
1.
Analitza i assenyala amb exemples el tipus de llenguatge
que s'utilitza en el programa. Si es tracta d’un llenguatge poètic, literari,
científic, filosòfic, culte, popular... Assenyala les metàfores, símils,
paraules tècniques, girs populars, frases fetes...A quins textos s’assembla
més, als mites o als dels primers filòsofs?
2.
Lectura de la imatge: Quina importància creus que té el
decorat del programa? L’escenografia i el públic en plató creus que li aporta
algun sentit?
3.
Fixa't en els personatges que intervenen, qui són? Per
què estan en el programa? Quines conclusions pots extraure sobre la manera de
comprendre el món i les relacions humanes dels qui veu el programa?
4.
Quins temes tracta? Penses que són les preocupacions
fonamentals de la humanitat, o només d’unes poques persones cultes?
5.
Quina intenció té el programa? Vol educar, distraure,
generar sentiments, controlar? Per a què i qui s'emet?
6.
Quin dels dos tipus de programa que hem vist et sembla
més interessant? Quin més divertit? Et semblen contradictòries aquestes dues
coses?
7.
Quin dels dos tipus de programa et sembla més convenient
per a les persones i perquè?
8.
Redacció: Dona tres raons per defensar la filosofia sobre
el mite, basa les raons en exemples, arguments o opinions de filòsofs
reconeguts.