LA SALPASSA

L'Església catòlica ha vingut considerant la passió, mort i resurrecció de Jesús com un continu festiu, com no podria ser duna altra manera, i en el qual es barregen ritus de molt diversa consideració que revelen la permanència de mites ancestrals. Una d'aquestes manifestacions era la Salpassa, de la qual es guarda memòria a tots els pobles del Camp de Morvedre, llevat de Sagunt, ja que s'ha celebrat fins a l'últim quart del segle vint. A Estivella es deixà de realitzar l'any setanta i a Albalat perdurà fins als anys vuitanta.

La paraula salpassa, segons Alcover-Moll, ve del llatí salis sparsio, que significa espargiment de sal. D'aquest llatí vulgar deriva cap a salispassa fins donar totes les variants en que s'expressa la festa al llarg del nostre àmbit cultural; el nom més generalitzat és Salpassa, però a la comarca s'anomena també Sarpassa a Albalat i Salpassia a Algar. Cal recordar que la sal, mineral necessari per a les persones pres en mesura, té la facultat de conservar els aliments (saladuries) i al qual se li ha associat un fort component simbòlic, Crist digué al seus deixebles: Vosaltres sou la sal de la terra.

La Salpassa ens ha arribat celebrant-se el Dimarts o Dimecres Sant, per tant dins la Quaresma, però al nostre entendre té caràcter pasqual. En primer lloc perquè, segons prescriu el ritual romà, el Dissabte de Glòria, és a dir, a l'inici de la Pasqua, s'havien de beneir les cases de la parròquia, fet que és una de les finalitats de la Salpassa. En segon lloc, perquè la relació de la Salpassa amb la Pasqua jueva anterior a Crist, queda prou clara en l'oració prescrita per a l'ocasió en el Ritual Romà autoritzat pel Papa Benet XIV en 1752 que diu:

Escolta'ns Senyor, Pare omnipotent, Déu etern, i així com guardares de L’àngel feridor les cases dels hebreus quan la sortida d'Egipte, pintades amb la sang de l'anyell (el que prefigurava la nostra Pasqua, en la qual va ser immolat el Crist), digna't enviarnos el teu sant àngel des del cel, perquè guarde, custodie, protegisca, visite i defense tots els moradors d'aquest habitatge. Pel mateix Crist Senyor nostre. Amén.  

En la Salpassa distingirem dues cares, una que podríem qualificar d'oficial (ritus religiosos o transcendents per la presència de ministres de l'Església catòlica) i l'altra de popular (ritus més lúdics i divertits protagonitzats pel poble).

La cara oficial la protagonitzen el mossén, el sagristà i els escolans en anar per les cases del poble amb la finalitat de beneir-les. A les Valls, ens diuen que anava davant la comitiva l'agutzil del poble demanant almoina per pagar al predicador de la Quaresma. El rector arribava a la porta de la casa on les dones solien esperar-lo amb la casa neta, les portes obertes, l'entrada regada i una tauleta amb el salpasset, plateret amb sal i ous. El mossén feia els resos pertiments i, en acabar, els posava una miqueta de sal beneïda en el plateret i agafava els ous de Pasqua i/o diners. Tot i que hi ha petites variacions en el ritus de la Salpassa entre els pobles de la comarca, paga la pena que reproduïm encara el paràgraf en què el mossén Andrés Monzó Nogués d'Albalat dels Tarongers descrivia la Salpassa en la postguerra i que podríem considerar com una versió oficial.

SARPASSA. Es la bendición de las casas, que se hace el miércoles Santo, después de la misa, según el rito aprobado para fuera del tiempo pascual. Se viste el Pàrroco el roquete y sale, con el sacristàn y acólitos igualmente revestidos, que llevan el acetre y aspersorio, un plato con sal bendita para dejar una cucharada en cada casa y cestas para recoger los huevos con que la piedad agradece la bendición, amén de una bolsita para si se presenta alguna limosna en metàlico. Lo tradicional parece haber sido el rezar la oración una sola vez en plural en la puerta de la iglesia y pasar luego asperjando las casas (asperjando con sal, antiguamente). Hoy, según la mente del Ritual parece se debe rezar la oración en cada casa. Luego se asperja, y el sacristàn o acólito recibe sal sin bendecir, que cambia por bendita. No es admisible espaciar la sal. Se debe antes advertir, que la sal bendita es un sacramental de muchísimas aplicaciones, lo cual deben los fieles aprovechar. Acabada la SARPASSA se da una gratificación de 10 céntimos a cada uno de los niños, que formaron en el bullicioso cortejo. Al sacristàn se le obsequia con una docena de huevos. También se obsequia a los acólitos.

Els elements i els ritus que s'hi empraven en la Salpassa transporten la seua comprensió a períodes primitius, si considerem el que esmentàvem de la simpatia mística de l'apartat anterior. El mossén li donava a cada dona una miqueta de sal que ella posava en el salpasset, de vegades s'intercanviava, tot i amb la creença que la gràcia de la sal beneïda s'escamparia a la sal de la casa en entrar-hi en contacte, que passaria després als menjars que s'hi cuinaren, a les persones que se'ls menjaren i amb elles a tot. A Canet i a Algar ens han informat que tiraven sal beneïda als aljubs (pous) de casa, fet que amb procurar no omplir-lo d' aigua de tronada aconseguia una aigua excel·lent.

En beneir la casa i deixar la sal beneïda, la comitiva oficial agafava els ous en una gran overa o cistella, de vegades també altres presents o diners, en agraïment per la benedicció, diu el mossén Andrés Monzó. Resulta difícil no relacionar els ous amb la Pasqua, ja que a més a més de ser un valor de canvi molt especial, sal beneïda per ous, i un objecte que ens remet als principis més remots de la primavera, les lletres de les cançonetes que es canten en la Salpassa ho corroboren, com tot seguit veurem. La Salpassa era un ritus, les formes d'expressar un concepte que avui no arribem a comprendre: no sabem si respon a la necessitat de cobrar amb espécies, si era una manera de demostrar la fe, si era la pervivéncia d'un mite tan primitiu com el revivifament de la natura.

La cara popular la protagonitzava la xicalla del poble, la qual armada amb maces de fusta, anava darrere la comitiva eclesial i quan es paraven en les cases començaven a pegar contra el terca i les voreres al temps que cantaven els versets que reprodui'm més avall. Aquesta dicotomía es reflexava fins i tot en el noms, mentre la part oficial se li anomena Salpassa, a la popular se li deia les Maces. No obstant aixó, les dues manifestacions estaven coordinades. De fet, en acabar el recorregut, el rector pagava la participació no sols del sagristà i escolanets, sinó també a la colla de xiquets que portaven les maces. Acostem-nos-hi per parts.

El nom popular de la Salpassa, el nom amb el qual s'identificaven els xiquets era el de Maces, almenys per als d'Estivella que ho deixaren escrit en la seua revista Fem poble de 1981: (El dia de les Maces era) molt important per a la xicalla del poble. De bon matí acudíem a la plaça de l'Església amb la maça disposats a no deixar una pedra sana pel carrer. Les duiem de tota classe, de fusta i grosses com la dels aclaridors, martells de ferro com els que gastaven els pilovers... Alguna que altra se n'eixia en plena feina amb el consegüent perill per als demés, peró nosaltres ho agafàvem a xirigota. Segueixen explicant que el soroll de les maces i de la campaneta de l'escolanet s'acompanyava amb un redolí. El primer vers solia comentar amb: Ous, ous,... i completaven amb: maces, maces, o a la era, etc de manera que els permitira rimar-lo amb el segon vers que començava: a pegar-li a... i acabaven amb el nom o sobrenom de la casa. Expliquen que de vegades feien mal en la propietat i hi havien de fugir corrent. Sembla que les Maces han estat propiciades per l'Església, perquè, en acabar, feien una cua a la porta de la casa abadia i fama els donava un xavo, que ells es gastaven preferentment comprant cebetes amb vinagre de ca la Lionor.

El ritus de les maces es podria interpretar com un acte que pretenia espantar de les cases el mal, els dimonis, si fa no fa el que pretén la benedicció i l'espargiment de la sal sagramentada. La plausibilitat d'aquesta interpretació ens permet relacionar les pràctiques comentades amb la mitologia clàssica, la qual amb altres connotacions, apareix l'infern o avern, que era el món subterrani, habitat per les ombres dels morts i on només alguns privilegiats podien anar i tornar, per exemple, com ja hem dit, Adonis o Atis passaven una part de l’ any fins arribar la primavera.

Tot seguit reproduïm els versets que hem pogut arreplegar en cadascun dels pobles. Segons Àlvar Monferrer els versets de Gilet semblen una crida als oficis. Cal dir que no hem reescrit els redolins que es repetien d'un pobles a d'altres, de no ser que formaren part duna composició més ampla. A manca d'un estudi més específic, recomanem que el lector observe les similituds i les diferències, l'ús dels sobrenoms, la complicitat del rector i del sagristà, i ens ha cridat molt l'atenció que algunes de les composicions semblen conjurs màgics:

Versets d'Albalat:             
Maces, maces al serenó
                                     que sacaba la Passió.


                                     Xibiribirí, xibiribirà,
                                     l’olla el mestre bullirà.
                                     

                                     Clau al pany, llum encesa,
                                     ligues i pauses no en faltaran.
                                    

                                     Ous, ous,
                                     bona Pasqua i bou dijous,
                                   

          que el vicari s'ha perdut
          en la font de la salut.
       

          Xibiribirí, xibiribirà,
          l’olla el mestre bullirà.

Versets d'Algar:                Ous, ous

,bona Pasqua i bou dijous                                                                                                                                                                              un trosset de cansalà i una mona en cent ous.


 
Versets d'Algar:                 Ous, ous,
                                     
bona Pasqua i bon dijous       
                                      un trosset de cansalà
                                      i una mona en cent ous.

 

Versets d'Alfara:                Ous ací, ous allà,
                                      bastonades al capellà.
                                      Ous a la placeta,
                                      bastonades al tio Paleta.
                                      Ous en la pallissa,
                                      bastonades a la tia Elisa.


Versets d'Algímia:               Ous en el ponedor,
                                      bastonades al retor.
                                      Ous ací, ous allà,
                                     bastonades al sagristà.
                                     Ous en la finestra,
                                     bastonades a la mestra.
                                     Ous en el Garbí,
                                     bastonades a Pelegrí.
                                     Ous en la placeta,
                                     bastonades a Vicenteta.
                                     Ous en el Picaio,
                                    bastonades al tio Caio.

Versets d'Estivella:          Ous ací, ous allà,

                                   a pegar-li al sagristà.

                                   Ous, ous, a ero,

                                   a pegar-li al sereno.

                                   Ous, ous, bones maces,

                                   a pegar-li a Sabanasses.

                                   Ous, ous, maces, maces,

                                   a pegar-li a Carabasses.

                                   Ous, ous, al joquer,

                                   a pegar-li al sabater.

                                   Ous, ous, a la era,

                                   a pegar-li a Saera.

                                   Ous, ous, a la trilla,

                                   a pegar-li a donya Lina.

 

Versets de Gilet:            Maces, maces, al serenó

                                  que s'acaba la Passió.

                                  Xibiribirí, xabarabarà,

                                   l’olla del mestre bullirà.

                                  Porta oberta, clau al pany,

                                  la filla del notar¡ es casarà.'





Versets de Petrés:         Ous al ponedor

bastonades al senyor retor,

Ous ací, ous allà,

bastonades al sagristà.

Ous al julivert

bastonades a Maria Albert.

 

Versets de Torres Torres: Matraca, matraca,
                                   demà és viola,
                                   totes les maces.
                                   Xacarrac, xacarrac!
                                   Oli de puça,
                                   oli de peix,
                                  alça’t martell!

 

Versets de les Valls:       Ous,ous,
                                  bones pasqües al rector.
                                 Ous en la pallissa,

                                  bastonades a la tia Lluisa.